S’acostava el seu sant i el senyor Baradell ho notava. Ho notava perquè la nit s’escurçava i perquè els carrers anaven plens de galifardeus llençant petards. No era una nosa significativa, però si que era un d’aquells destorbs lleus que tenien la virtut d’augmentar vertiginosament la seva molèstia com més es repetien. Al senyor Baradell li molestava que els nens llencessin petards. Però el treia de polleguera que en llencessin dotzenes i que ho fessin a totes hores. Ell recordava haver-ne llençat, de petit, però només en poques quantitats i per la nit de la revetlla i prou. S’havia arribat a un límit insostenible.

El senyor Baradell era mecànic jubilat i n’entenia força del seu ram. Així que va proposar-se buscar una solució. Una solució definitiva… Amb l’odi i la frustració covats durant anys, va idear una maquinota capaç d’exhalar boles de foc, bombolles de gas a altíssima temperatura que esclatarien després d’uns segons de contacte amb l’aire a temperatura normal. S’hi va posar a treballar, al garatge de la casona que havia compartit amb la seva difunta esposa. Va posar a funcionar tots els seus coneixements i tota la seva inventiva per crear una variant del motor de combustió tradicional però destinada a ser un giny pirotècnic assassí. Una màquina que amb les seves explosions atrauria només als afeccionats als petards i els produiria greus cremades, quan no la mort. Cada dia encomanava una bombona de butà, que el repartidor li duia diligentment sense fer preguntes i poc a poc, anava comprant les peces en una botiga de recanvis on acostumava a proveir-se quan treballava. Ben aviat es va adonar que moltes peces requeririen de modificació i que no algunes altres requeririen soldadura especial que les hauria de fer resistents a la calor.

El matí de la vigília duia dues bosses de plàstic carregades amb la darrera remesa de peces. Feia força calor i duia l’esquena de la camisa xopa de suor, sobretot per l’esforç, però també per la calor. De sobte, en tombar una cantonada, un petard va esclatar als seus peus. Va lamentar no tenir acabada la seva màquina infernal i no poder oferir a aquella colla de mocosos alguna cosa més contundent que un “Què cony us heu pensat?”.
-Ei, iaio que el carrer és de tots!
-Fora de la meva vista o truco a la policia! -va bramar amb veu rogallosa el senyor Baradell. Encara va sentir com renegaven mentre s’allunyaven a pas lleuger.

A la tarda, després de dinar, va telefonar al que havia estat el seu taller. L’havia traspassat al seu etern assalariat, en Tomàs, amb qui guardava molt bona relació. S’hi va posar el seu antic treballador i van estar xerrant sobre la feina i sobre alguna que altra anècdota curiosa. Finalment, el senyor Baradell li ho va demanar:
-Escolta Tomàs, necessitaria que em deixessis la soldadora del taller aquesta tarda. I si em poguessis fer un lloc per unes hores…
-Ei, doncs jo estava a punt de tancar, que me’n vaig a passar Sant Joan a la platja… Si vols t’esperem, et deixo les calaus i tanques tu mateix.
-Moltes gràcies Tomàs, no saps com t’ho agraeixo.

El taller era a un quart d’hora de casa i el principal problema era recórrer el carrer amb la voluminosa andròmina sense cridar l’atenció (tenia una caldera on ben bé hi podia entrar un adult assegut). Va mirar per la finestra i va veure els nanos d’abans llençant petards davant del seu jardinet. Va mirar el pot on deixava sempre algunes monedes que li tornaven de canvi i en va treure en total unes mil cinc-centes pessetes en moneda petita.
-Ei, nois! Us voleu guanyar les garrofes?

Aquells nens se’l van mirar am un gest escèptic. Un petard retardat va posar el punt de l’interrogant a la pregunta. La majoria dels xicots va assentir. Ell els va fer passar al garatge i els va indicar que calia transportar la massa amorfa de peces metàliques fins a un taller a un quart d’hora de distància. Els nois no s’hi van negar i van carregar-ho entre els cinc que eren. Pel carrer, el senyor Baradell va dubtar sobre que podria pensar la gent que veguès aquella insòlita comitiva. Sens dubte devien cridar l’atenció.

Va demanar als improvisats traginers que s’esperessin a la cantonada del taller, mentre ell recollia les claus sol, per tal de no aixecar les sospites d’en Tomàs. L’espera va semblar massa llarga als nois i així li ho van fer saber al senyor Baradell. Aquest va donar-los tres-centes pessetes a cada un i els va aviar amb bon vent. Els nois, però, van voler quedar-se i davant la prohibició del vell, van optar per amagar-se al despatx, que quedava proper a la porta del local.

El senyor Baradell va posar-se a treballar en la màquina que havia de posar punt i final al seu calvari anual i aviat, els nois, en no poder-se exposar a la vista de l’home, van acabar per avorrir-se.
-I si li llencem un petard perquè s’espanti? Ja sabeu com es posa…
Ràpidament tots van afegir-se a la idea.

Mentrestant, el mecànic jubilat ja havia enllestit la seva màquina. Només li calia colocar-hi la bombona. La vàlvula que havia instalat per a tal efecte, quedava sota de la caldera, inaccessible ni que s’estirés al terra, així que va decidir baixar al fossar. Allò va semblar-los una bona ocasió als seus ajudants desertors per a llençar un petard dins el fossar. Era un cartutx que havien fet comprar al germà gran d’un d’ells perquè els petards d’aquella potència els estaven prohibits a la seva edat. El més agossarat del grup el va encendre i el va llençar a dins, mentre tots fugien entre riallades contingudes.

El senyor Baradell havia acabat d’obrir la vàlvula de la bombona va sentir un copet darrere seu, seguit d’unes corredisses. Va girar-se i va maleir els ossos de les criatures (qui, sinó aquells nens del dimoni?) en aquell mateix moment. Un petard enorme consumia els darrers milímetres de metxa just al cantó de la bombona de gas de la màquina soldadora. L’ona expansiva d’aquella explosió faria esclatar la de butà que havia d’alimentar les boles de foc… Dues explosions seguides dins un fossar sota una màquina que no tenia cap altre objectiu sinó la ignició i la deflagració de gasos, no podien significar res més que la mort. Només li quedava el consol, que d’haver-lo posat en marxa, el seu enginy hauria donat uns resultats exceŀlents… No va quedar d’ell cap empremta que l’identifiqués, excepte la paraula d’un jove mecànic consternat.

Des de llavors, moltes nits de Sant Joan, l’esperit de Joan Baradell es fa present en moltes fogueres i en moltes revetlles i de sobte, un petard arrenca dits o algú cau dins la foguera. Es parla de l’atzar i de la poca precaució, però es faria més honor a la veritat si es pensés que l’ànima humiliada del senyor Baradell cerca, any rere any, a tota mena d’amants del foc i la gresca per a cremin com ell va cremar…

Tags: Relats per (V)ΘZ
2 Comments »

S’havien conegut en un en un coŀlegi major de la Metròpoli, quan aquesta quedava massa lluny de la Ciutat de Províncies per a anar-ne i tornar-ne sovint. I, si eren a la Metròpoli, és que eren els millors de la Ciutat de Províncies. Tenint ben clar això, quan van anar retornant als carrers sorruts de la urbs que els havia vist créixer, van endegar un projecte per a activar culturalment aquella ciutat perduda que encara conservava tants visos de poble en el seu tarannà.

La seva tasca va prosperar durant anys. Van impulsar la restauració de catedrals i van subvencionar músics, pintors i cineastes. Cuidaven que els més ben dotats fossin els que gaudien de les millors oportunitats per tirar la ciutat endavant. Organitzaven concerts, exposicions i projeccions; festivals i fires de tota mena. Coŀlaboraven en els esdeveniments típics del folklore local, divulgant-los i donant-los un nou tel d’interès cultural, social i quan no, antropològic.

Amb el temps, i amb la disposició de les fortunes que havien acumulat essent els millors de la seva terra, anaven abonant el camp que tant havien estimat amb el purí de la cultura, i l’anaven abonant no perquè aquest donés millors fruits, sinó per a que aquest els recordés en un futur. Ells ho dissimulaven molt bé, però, a mi, observador de mena, no em van enganyar.

Entre moltes altres coses, pagaven per dotar un premi destinat a joves creadors cinematogràfics que havia adquirit un cert prestigi arreu del país. Més o menys des dels inicis, els curtmetratges que es presentaven solien projectar-se en un dels locals que, generosament havien ajudat a aixecar, a condició que fossin un refugi de les arts i la cultura.

Com que calia deixar-se veure, un d’ells, no importa qui, va personar-se en una d’aquelles projeccions. Just davant meu. En total, la mostra constava de sis curts, tots força pèssims i tenyits amb els visos de l’inteŀlectualisme pel qual es poden explicar històries sense ordre ni concert i ja posats, de lògica. Jo em removia nerviós al meu seient i vaig prendre la decisió de marxar, però llavors vaig reparar en qui tenia al meu davant. I en el meu odi per l’status quo i en el meu amor pels draps bruts, vaig decidir quedar-me per a observar aquell individu…

Al tercer curt, en una llengua estrangera i sense subtitular, en una escena de particular violència física (ja que la verbal no s’entenia), l’home va dur-se una mà a la cama, sobtat. I en aquell precís instant, una melodia polifònica va inundar la sala. Era la Marxa Turca i cada cop sonava més fort. Segurament, devia estar programada per fer-ho. El mecenes, va aixecar-se a corre cuita, fent soroll amb la cadira i se’n va anar cap a fora, tot responent a aquella inoportuna trucada.

Li havia sonat el mòbil, al molt cabró! Suposo que al cap i a la fi, tot plegat és culpa de la ingesta excessiva del purí de la cultura…

Tags: Relats per (V)ΘZ
1 Comment »

Aquesta és la darrera entrega d’RPG. Si voleu llegir la resta, seguiu aquest enllaç.

L’Antoni era l’únic dels tres jugadors que havia llegit el manual de joc de Berzèlia i li havia interessat especialment el tractament de les ànimes, dels jugadors com a justificació del que succeïa a Berzèlia. Mentre es passejava fent ziga-zagues entre els castanyers que decoraven la urbanització, pensava en qui devia controlar el món, l’univers. Hi havia d’haver alguna cosa forçosament, algú més enllà dels diners i el poder… Es tractava de les seves ànimes, alguna teogonia quàntica o un Déu jugador de rol? La pregunta era estúpida, però guardava elucubracions i mites de la creació per aturar un tren. Al cap i a la fi, si les teories dels creadors de Berzèlia eren verídiques… el seu món estava subordinat a un altre. Allò el va fer estremir. Va decidir tornar cap a casa seva. L’estiu s’estava acabant i el ventijol que acariciava el turonet començava per fer-se pesat.

La porta del xalet de l’Antoni es va obrir i el silenci a l’interior de la casa el va alertar de seguida. Va deixar passar un parell de segons, però tampoc li va donar importància: de la mateixa manera que es començava a discutir per una estupidesa, també es podia parar amb una facilitat aclaparadora. Però no de la manera que l’Antoni s’esperava.

En arribar a la saleta de la golfa on estaven jugant, el final de la discussió no podria haver estat més espectacular. En Marc estava estirat al terra, aparentment inconscient. Sense ni tan sols pensar-ho, l’Antoni s’agenollà al seu cantó:
-Marc… respon –el va sacsejar lleugerament.- Ei, va cony! –va ficar l’orella sobre el seu pit, tot cercant els batecs del cor al mateix temps que comprovava, amb esglai, que no bategava, va descobrir el cos també inert d’en Joan, que el mirava de cap per avall amb un sol ull. A l’altre ull hi tenia clavat un llapis i tenia tot el pit de la samarreta tacat de sang, que semblava haver caigut de la seva boca.
-Joan? Què ha passat aquí?
-No és obvi? –va preguntar una veu des de darrere seu.
-Mireia –va dir en Joan girant-se. No sabia si espantar-se pel seu desconcert o desconcertar-se pel seu espant. La Mireia estava de peu davant seu, esquitxada de sang de cap a peus, amb els ulls molt oberts i amb una brillantor tan estranya com diabòlica

Allò no podia ésser real. La Mireia no la faria mai, una cosa així. Però a la casa no hi havia pas ningú més i ella era viva i tacada de sang… aliena. Tot d’una, li van venir al cap les explicacions als fenòmens il·lògics a Berzèlia, i abans de fugir de la Mireia només li va venir al cap la imatge de dos daus de deu cares caient i giravoltant sobre una taula. Només va poder desitjar què, fos quin fos el lloc on es jugava la partida per la seva vida, la sort l’afavorís.

Originalment, el conte s’anomenava Berzèlia i estava inclòs dins d’un recull que vaig presentar a la primera edició d’El temps de les cireres. Té forces carències i em suposaria un gran esforç refer-lo de nou, però si més no, la idea m’agrada. Dels cinc contes que integraven aquel embrió d’obra seriosa, dos els he rebutjat totalment, un és el germen d’una noveŀla, d’un altre no sé que fer-ne i aquest ha estat reciclat. Però en qualsevol cas, aniran veient la llum d’una manera o d’una altra.

En resum, què n’opineu del conte?

Tags: Relats per (V)ΘZ
No Comments »

L’Antoni solia necessitar escapades d’aquest tipus. Era malaltissament pragmàtic i tot el que no tingués una finalitat concreta i racional rebia un refús quasi automàtic per part seva. Els jocs de rol n’eren una notable excepció, però no pas les discussions que se’n poguessin derivar.

Tant bon punt es va tancar la porta del carrer, la Mireia va etzibar a en Joan:
-T’adones que no és lògic el que fas?
-Tu sempre has tingut el que has volgut. Deixa’m que t’ho negui un sol cop perquè sàpigues el que és no tenir el que vols. No em trobo a gust fent de narrador amb aquests personatges. I prou! Tant et costa entendre això? –deia en Joan, cada cop més excitat i cansat de discutir.
-Doncs sí, perquè si no t’agrada ha estat una imbecil·litat per part teva haver encetat l’última aventura. N’estic farta de tu, el que fas no té sentit i quan se’t fica una cosa al cap no et marxa ni amb aigua calenta–contraatacava Mireia.
-Ja n’hi ha prou –en Joan s’aixecà i recollí les tres fitxes de personatges.
-Ara no te n’aniràs d’aquí –va dir Marc.
-No només me n’aniré, sinó que dono per acabada aquesta crònica –i davant els ulls perplexos de Marc i Mireia, va esquinçar les tres fitxes.
Després d’un silenci tens, la Mireia va deixar anar, contenint un tsunami de fúria:
-Jo et mato, fill de puta…

Tags: Relats per (V)ΘZ
No Comments »

Maig desgrana, mandrós, els seus dies solejats. La vida transcorre tranquiŀla i endormiscada pel temps suau. Les avingudes van plenes de cotxes sense masses problemes, les places, plenes d’avis i els coŀlegis, d’alumnes que s’examinen.
Al maig acaben els estudis els alumnes de batxillerat, la via més comuna d’accés a la universitat. Així doncs qualsevol institut o centre de secundària on s’imparteixin aquests estudis, estarà posseït per l’aura d’un tràfec considerable.
En un centre qualsevol, una aula de batxillerat qualsevol. Els pupitres separats en tres fileres i els alumnes mostrant els seus clatells al sostre. Alguns escriuen frenètics, amb les mans palpitant per l’esforç, d’altres rosseguen i xuclen el bolígraf, cercant el sèrum del coneixement que no van obtenir a les classes, alguns es miren el paper, preguntant-se si no s’hauran pas equivocat d’aula.
El temps passa, metòdic i constant, i quan l’agulla implacable i inqüestionable del rellotge de la professora arriba a en punt, ordena recollir els exàmens, estiguin com estiguin.
Murmuris d’alleujament, decepció o totes dues coses s’estenen per la classe. Molts alumnes s’estiren, cansats, d’altres ja repassen amb la ment ficada en el següent examen, el darrer del curs, que tindrà lloc després de l’esbarjo. Un examen i dos anys de feina a l’esquena a canvi de la possibilitat d’anar a la universitat. Una eufòria sostinguda domina als que han sabut treballar i una angoixa desplaent als que no. Però cap a la part central de l’aula, ni molt enrere ni molt endavant, ni molt cap a la dreta, ni molt cap a l’esquerra, un alumne, ni brillant ni inepte, però tampoc mediocre, repassa una relació d’exàmens i qualificacions que té anotada a l’agenda. Física 6,5. Química 4. Història 5. Castellà 7,25. Filosofia 9. Biologia 6,3. Anglès 5,1. L’examen que acaben de fer és de llengua catalana. No en sap la nota, lògicament, però no creu que sigui dolenta. El temari era fàcil i ell no ha deixat d’esforçar-se en cap moment. Però el darrer examen, el de matemàtiques, el preocupa. Ha aprovat les mates un trimestre si i un no i així doncs el tercer serà decisiu. Ha de treure una nota prou alta perquè la mitja li estalvii el tràngol d’una recuperació. Però no s’hi vol enfrontar. Sempre li han fet por les matemàtiques. Diluïdes en assignatures com física o química (que no li quedaria suspesa, o això esperava), cap problema, però soles i a pèl….
La gent treu entrepans. Alguns es quedaran a classe, d’altres aniran a emplenar els seus estomacs de llaminadures i cafeïna i d’altres, al pati o al carrer, a prendre el sol. Però ell es dirigeix cap a la planta baixa i es posa a la cua de la secretaria.
-Hola noi, què vols? -li pregunta la secretària quan li arriba el torn, cinc minuts després.
-Vull esborrar-me de batxillerat.
La secretària se’l mira. Parpelleja i deixa a mig endreçar un plec d’impresos.
-Em penso que no t’he entès bé.
-M’ha entès perfectament, esborri’m de batxillerat, desmatriculi’m, o com es digui; no vull recollir notes ni fer el darrer examen -recita el noi, com si s’ho hagués aprés de memòria.
-Però… a veure. Si avui és el teu últim dia de classe, no?
-M’és igual. Què no em pot esborrar o què?
-I tant que puc, però és que per l’estona que et queda, acaba-ho tot, home… No és ni un dia sencer. Unes dues hores i…
-Són tres hores.
-Què són tres hores? -pregunta la dona, veient que el seu interlocutor és un os dur de rossegar.
-Un examen que no vull fer. No li trobava sentit a tot plegat i tampoc li trobo ara. Esborri’m.
-Suposo que entendràs que una cosa així s’hauria de consultar amb el cap d’estudis… I que, bé…
-Però tant li costa entendre que em vull esborrar per decisió pròpia? Faci-ho i quedem tant amics.
-Et queden tres hores de classe… és que no… no té sentit! -la secretària començava a desesperar-se. L’impediment burocràtic, l’estratègia que feia renunciar a tots aquells a qui l’aplicava, no dona amb aquell alumne, precisament el primer que realment li demana una absurditat.
-Això dic jo, que no té sentit! Esborri’m ara mateix, siusplau!

El to de la conversa havia anat pujant i en advertir que el bidell els dirigia una mirada reprovadora, els dos es calmen. És la secretària, a qui les ulleres comencen a relliscar nas avall degut a l’exitació, qui reprèn la conversa, amb una entonació més convincent i mesurada:
-Mira noi, t’he de dir que no. Serà la teva voluntat, però tens possibilitats de treure’t el batxillerat i pel temps que et queda és estúpid renunciar. M’hi nego.
-Doncs molt bé, jo també m’hi nego.

Sobre el taulell de secretaria, que queda a l’alçada dels colzes, hi ha un bolígraf lligat amb un fil elàstic, per a signar documents i anotar dades. El noi l’agafa i amb la mateixa determinació que llueix a la seva mirada se’l clava al coll, en plena caròtida.

“Que cabró”, pensa la secretària. “S’ha sortit amb la seva!”

Tags: Relats per (V)ΘZ
3 Comments »