Els 4 amics duien mesos jugant a Berzèlia. S’havien acostumat ràpid al sistema de joc, a les normes i al terreny de joc, i pràcticament s’havien fos amb els seus personatges. Mireia encarnava Naumisa, una assassina dels barris baixos de Slythendor; en Marc portava Yorn, un guerrer imponent a qui, a còpia de combats ficticis, ara resultava impossible guanyar; i finalment, Antoni interpretava Thandaloth, el germanastre del guerrer, un dels mags emèrits de l’Acadèmia de màgia de Slythendor. Marc i Antoni havien volgut basar els seus dos personatges en Caramon i Raistlin Majere, els bessons de la mítica saga Dragonlance, imprescindible per a qualsevol amant de la fantasia medieval i això es podia apreciar en la interpretació que en feien. El personatge de Naumisa en canvi era força més difícil de definir i acotar.

Potser pel vincle entre personatge i jugador que proposava el joc, la Mireia va acabar enutjant-se tant. Ella sempre havia estat una noia tranquil·la i poques coses la inquietaven tant, i menys un joc. Però ella, com els seus dos companys de partida, s’havia arribat a canviar el pseudònim que feia anar per connectar-se a internet pel nom del personatge. A més, duia setmanes jugant amb Naumisa, guanyant experiència i millorant-la a poc a poc. Després de tant temps, el seu personatge havia esdevingut pràcticament seu, com una amiga de l’ànima. L’únic error que, per fi, admetria haver comès era el fet d’haver invertit els punts d’experiència (la bonificació que els donava el narrador per aconseguir els seus objectius) només en la seva velocitat i no en la resistència, que tenia un valor irrisori. Així doncs, Naumisa era intocable. Però un cop tocada, ja era pell. Just el que li havia passat amb la Criatura de l’Innombrable a la qual s’havia enfrontat.

-Hòstia, Joan! És el primer cop en totes les teves partides que t’ho demano… –deia Mireia.
-Mira, les coses tenen una fi… i jo no vull avorrir aquest joc si jo no em puc divertir. Saps com es diverteix un narrador… –responia en Joan, tallant, però tractant de mantenir la calma.
-Matant gent… Però, Joan, el que la Mireia et diu no és això… és que ni tan sols l’Antoni i jo entenem què merdes ha passat –ficava cullerada en Marc.
-Collons, doncs és molt senzill –agafa la fulla de personatge de Naumisa, on hi han anotades les seves característiques i hi assenyala un nombre- això, això que veieu aquí és una resistència de merda. Un sol toc i kaput… i parlem d’una de les cuques més fortes del joc, no és precisament una papallona el que t’ha tombat, maca… ja no sabia que merdes ficar-vos perquè patíssiu una mica des que sou superpodersosos.
-Mira, si cal avui deixem la partida per avui, però pensa-hi, no em pots fer això, Joan –semblava que la Mireia anava ara a la defensiva.
-No. He vacil·lat força a l’hora de complicar la vida als vostres personatges, però em temo que ha arribat l’hora i no desfaré el que he fet. Els retrocessos en el temps, en una història o ressuscitar morts i coses d’aquestes em foten mania. Mai m’han agradat, és injust.

L’Antoni, molt introvertit, s’havia aixecat de la cadira i s’havia dirigit a la finestra de la saleta on jugaven. Des d’allí es podia veure la urbanització on vivia. Era un sol carrer pujant per la carena d’un turonet, tot fent esses i als cantons del qual hi havia xalets de maó cara-vista i finestres verdes.

-Em sembla que marxaré una estoneta a ventilar-me. Duem moltes hores aquí dins. Us deixo sols, no em trenqueu res. Espero que hàgiu solucionat els vostres problemes quan torni.

Tags: Relats per (V)ΘZ
No Comments »

Tota la història

En algun pla dimensional llunyà, on les ànimes existien en carn i ossos, l’ànima que havia controlat el cos de Naumisa va proferir un crit:
-Però et creus que sóc imbècil? El meu personatge no té ni una sola ferida i així, de sobte, és morta. Quins collons!
-Et recordo que no pots qüestionar les meves decisions.
-Crec que tinc aquest mínim dret si aquestes no es corresponen amb la realitat, tros de quòniam!

La Mireia, en Joan, en Marc i l’Antoni s’havien reunit a casa d’aquest últim per reprendre una partida a un joc de rol que els tenia a tots enganxats. Era l’adquisició més recent d’en Joan, un autèntic coŀleccionista de tota mena de llibres relacionats amb els jocs de rol. Aquest es deia Berzèlia SttB.

Els jocs de rol eren precisament això: aventures coŀlectives narrades en què cada jugador interpretava un personatge, un paper, un rol. Tot plegat estava regulat i coordinat pel narrador, que explica la història als personatges per a que actuessin en conseqüència i jutja de quines situacions se’n poden sortir sols i de quines se n’han de sortir amb l’ajuda dels daus, decantant l’atzar al seu favor… o en contra seva. Totes les situacions atzaroses estan regulades per un llibre on, a més, s’expliquen les característiques dels possibles personatges del joc (normalment del tot personalitzables), detalls sobre el terreny imaginari on transcorre l’acció… el llibre en qüestió s’anomena manual o llibre bàsic.

Normalment, en un llibre bàsic no s’hi pot ficar tota la informació necessària, però sí la més indispensable. Per a un jugador de rol experimentat i amb gust pel material de caire oficial (distribuït i homologat per la pròpia editorial del llibre bàsic), el rol esdevenia una afició caríssima, així que quan Joan va sentir a parlar de Berzèlia SttB, un joc de rol ambientat en un món fantàstic medieval, però amb un simplisme màxim, deixant a la inventiva del narrador i a l’habilitat dels jugadors un marge enorme, no s’ho va pensar dos cops i s’hi va llençar de cap.

L’estratègia comercial que oferien els creadors de Berzèlia era una paradoxa de cap a peus, ja que el que venien era, precisament, la seva manca d’oferta. Unes regles increïblement senzilles però exhaustives establien les lleis físiques, biològiques i sobrenaturals d’un univers imaginari. No hi havia races, només professions, però tot era molt susceptible d’esdevenir diferent amb un parell d’hores fent números i amb idees originals. El llibre, més que aportar instruccions sobre com jugar, aportava instruccions sobre com crear un espai de joc i incorporava un magnífic exemple ja fet: el món de Berzèlia, que donava nom al joc. I tot allò per menys de 25€.

A més, el joc donava un tractament molt interessant a la relació entre el jugador i el personatge que havia d’interpretar. Considerava el jugador com una ànima immortal, des de la perspectiva de l’interior del joc. Així doncs, era possible que succeïssin moltes coses que no succeirien en un univers més aviat de caire realista, com per exemple l’univers des d’on es jugava a Berzèlia, però aquests fets entre fantàstics i paranormals tenien una explicació difusa però clara: les ànimes, els jugadors, que, des del món real, decideixen tirar el temps enrere, que la caguen o l’encerten, que han explicat malament la seva acció al narrador o aquest no els ha acabat d’entendre i un llarg etcétera de situacions que restaven realisme a les partides.

Tags: Relats per (V)ΘZ
No Comments »

Tota la història

En algun pla dimensional llunyà, on les ànimes existien en carn i ossos, l’ànima que havia controlat el cos de Naumisa va proferir un crit:
-Però et creus que sóc imbècil? El meu personatge no té ni una sola ferida i així de sobte és morta. Quins collons!
-Et recordo que no pots qüestionar les meves decisions.
-Crec que tinc aquest mínim dret si aquestes no es corresponen amb la realitat, tros de quòniam!

La Mireia, en Joan, en Marc i l’Antoni s’havien reunit a casa d’aquest últim per reprendre una partida a un joc de rol que els tenia a tots enganxats. Era l’adquisició més recent d’en Joan, un autèntic col·leccionista de tota mena de llibres relacionats amb els jocs de rol. Aquest es deia Berzèlia SttB.

Els jocs de rol eren precisament això: aventures colectives narrades en què cada jugador interpretava un personatge, un rol. Tot plegat estava regulat i coordinat pel narrador, que explica la història als personatges perquè actuïn en conseqüència i també s’encarrega de jutjar de quines situacions se’n poden sortir sols i de quines se n’han de sortir amb l’ajuda dels daus, decantant l’atzar al seu favor… o en contra seva. Totes les situacions atzaroses estan regulades per un llibre on a més s’expliquen les característiques dels possibles personatges del joc (normalment del tot personalitzables), detalls sobre el terreny imaginari on transcorre l’acció… el llibre en qüestió s’anomena manual o llibre bàsic.

Normalment, en un llibre bàsic no s’hi pot ficar tota la informació necessària, però sí la més indispensable. Per a un jugador de rol experimentat i amb gust pel material de caire oficial (distribuït i homologat per la pròpia editorial del llibre bàsic), el rol esdevenia una afició caríssima, així que quan Joan va sentir a parlar de Berzèlia SttB, un joc de rol ambientat en un món fantàstic medieval, però amb un simplisme màxim, deixant a la inventiva del narrador i a l’habilitat dels jugadors un marge enorme, no s’ho va pensar dos cops i s’hi va llençar de cap.

L’estratègia comercial que oferien els creadors de Berzèlia era una paradoxa de cap a peus, ja que el que venien era, precisament, la seva manca d’oferta. Unes regles increïblement senzilles però exhaustives establien les lleis físiques, biològiques i sobrenaturals d’un univers imaginari. No hi havia races, només professions, però tot era molt susceptible d’esdevenir diferent amb un parell d’hores fent números i amb idees originals. El llibre, més que aportar instruccions sobre com jugar, aportava instruccions sobre com crear un espai de joc i incorporava un magnífic exemple ja fet: el món de Berzèlia, que donava nom al joc. I tot allò per menys de 25€.

A més, el joc donava un tractament molt interessant a la relació entre el jugador i el personatge que havia d’interpretar. Considerava el jugador com una ànima immortal, des de la perspectiva de l’interior del joc. Així doncs, era possible que succeïssin moltes coses que no succeirien en un univers més aviat de caire realista, com per exemple l’univers des d’on es jugava a Berzèlia, però aquests fets entre fantàstics i paranormals tenien una explicació difusa però clara: les ànimes, els jugadors, que, des del món real, decideixen tirar el temps enrere, que la caguen o l’encerten, etc.

Tags: Relats per (V)ΘZ
No Comments »

Tota la història

A Berzèlia les ànimes són una cosa completament allunyada del cos, però vinculada a aquest. L’ànima es l’essència de l’ésser mateix, allò que el controla des d’un pla espiritual inabastable, però que té un paper crucial en la seva vida. Així doncs, si el rei moria, la seva ànima no ho faria i podria seguir causant mal a Berzèlia des d’un altre cos o fins i tot per si sola. No seria la primera ni l’última que ho faria. Però si es matava l’ànima del rei, moriria de debò, en tots i cadascun dels sentits.

Els vincles d’una ànima amb un cos eren, com a mínim, insondables, cossos diferents podien compartir una mateixa ànima i a la inversa, mentre que hi havia éssers sense ànima i ànimes amb prou poder per sotmetre’n d’altres. Els cossos no tenien un vincle específic i inamovible a una mateixa ànima, però hi estaven units i desfer les unions era una màgia obscura i poderosa que ben pocs s’havien atrevit a conjurar. I d’aquests pocs, encara molts menys havien gosat acabar amb una ànima. Per a un intent boig com aquell es requeria una poció que només s’havia fet dos cops més en tota la història recollida en les cròniques. Thandaloth i els seus mestres eren capaços d’elaborar-la, però no de fer-se amb tots els ingredients. Per a tal efecte hauria fet falta un exèrcit. O les habilitats de Yorn i Naumisa.

Yorn s’agenollà al cantó de Naumisa, retirant-li amb suavitat els cabells de la cara. Tenia el rostre ullerós i trist, amb una expressió de fredor que no era habitual en ella. La seva pell tenia un tacte dur i presentava un color grisenc, com si fos una estàtua que mai hagués estat viva.
-Naumisa? Em sents? –va ficar-li un parell de dits sota el nas, per comprovar si encara respirava.- Thandaloth! Necessito ajuda aquí… Naumisa es mor!
-Acabem de lluitar contra una Criatura Innombrable. Esperaves que sobrevisquéssim tots? –va dir Thandaloth, àcid i misantrop, com només ell podia ser.
-Sí, si encara hem d’aconseguir tres ingredients. Vine per favor… no aguantarà gaire estona!
-La sang d’aquestes bèsties es petrifica molt ràpid… he de conjurar un encanteri de teletransport cap a l’Acadèmia. Busca-li ossos trencats i cops –va dir Thandaloth, fent valer, amb la seva veu greu, l’autoritat del germà gran.

En tota aquella conversa, Thandaloth, mag emèrit de l’Acadèmia havia drenat màgicament la sang de la Criatura cap a una ampolla que ara tenia davant seu mentre parlava amb en Yorn, cosa que ben pocs mags haurien estat capaços de fer. I ni que haguessin pogut fer-ho, no ho haurien pogut fer veient com moria la dona amb qui s’havia agitat aquella mateixa nit.

Yorn va examinar els braços de Naumisa, tot seguit el seu cap. Va alliberar-la de la part superior de la seva roba reforçada i palpà el tòrax, per sobre de les peces interiors. Només tenia un cop al ventre sense gaire bona pinta, però que no la podia haver matat.
-Thandaloth, afanya’t!

No hi va haver resposta. Un silenci sepulcral.
-No hi ha res a fer, germà. És morta.

Tags: Relats per (V)ΘZ
1 Comment »

Aquesta és la primera part d’un conte que incloïa el meu primer compendi, presentat a la primera edició del premi El temps de les Cireres. És una història que ajunta dos temes que m’agraden molt, els jocs de rol i la metafísica barata. N’estic molt orgullós, però no és la mena de cosa que pots presentar a un premi literari.

Yorn, aparentment fora de combat, s’aixecà i, quasi sense embranzida, recolzà una cama a la paret del congost per donar-se i impuls i saltar contra la criatura. Llavors, la bèstia va colpejar Naumisa amb un dels seus apèndixs, enviant-la uns deu metres enrere amb un terrabastall enorme.

Tot la increïble demostració de força que acabava de fer la Criatura Innombrable, Yorn no es va fer enrere. Ja era a l’aire, amb la bastarda alçada, disposat a ferir d’un cop per tots la bèstia.

L’espasa llarga i estreta del guerrer traçà un tall profund i uniforme al ventre infecte de la bèstia, amb tota la força de la caiguda. Yorn va aterrar plantant un genoll a terra, amb el cap cot i amb els cabells caient per davant del seu rostre, amagant-ne el rictus, contaminat d’una ira infinita.

Va obrir una petita cantimplora enganxada al seu cinturó. Va humitejar amb aigua clara i transparent un mocador no gaire net a causa del seu ús regular, i va netejar l’espasa, ennegrida per una mescla de carn cremada i pus que havia sortit de les entranyes de la bèstia abatuda. Aviat, la tensió del combat el va anar abandonant poc a poc i el dolor de les seves ferides i el cansament se li van fer presents com una llosa enorme a les seves esquenes.

Thandaloth esperà que la bèstia colpegés el terra, com un fardell feixuc, trobant per fi un descans de la seva horrible existència. Mentrestant contemplà com uns llavis pútrids que ocupaven la part superior del tòrax deixaven d’absorbir aire i reposaven per tota l’eternitat. Naumisa havia caigut i Yorn no resistiria gaires jornades de viatge més a aquell ritme de combats. Però tots tres tenien clar que no podien defallir. En la seva missió, no els era permès ni tan sols morir en combat.
-Yorn, pots caminar?
-De moment sí, Than –respongué el seu germà petit.
-Doncs mira a veure què li passa a Naumisa… ha rebut un cop molt fort. Jo extrauré la sang a aquest ésser deforme mentre encara sigui fresca.

Els tres aventurers havien estat escollits pel batlle de Slythendor, la capital del regne, per cercar els ingredients d’una poció que els mags de l’Acadèmia usarien per enverinar l’ànima del rei i eliminar-lo per sempre més de la terra que oprimia, Berzèlia.

Yorn, Thantaloth i Naumisa podrien haver matat el rei sense gaires problemes. Eren dels millors dels seus respectius gremis i la seva acció conjunta els feia mortífers, però havien rebut ordres de matar l’ànima del rei, fet que incrementava fins a límits inconcebibles la seva empresa…

Aniré publicant les cinc o sis entregues d’RPG al llarg d’aquests dies, en els que, entre el pont i els exàmens, aquest blog no me’l miro ni jo. Una sortida molt digna a la situació, oi que si?

Tags: Relats per (V)ΘZ
3 Comments »