Comiat per onze dies
Demà me’n vaig de colònies per dotzè any consecutiu i en el meu segon any de monitor. La meva experiència s’ha multiplicat des dels finals de juliol de 2007 en que tants girs vaig voler imposar a la meva vida, però tot i així crec que tampoc em faltaran situacions noves per viure enguany. Només sé que no sé res.
L’any passat vaig cometre uns quants errors que lamento, tant pel que fa a la coordinació i al treball amb el meu grup de nens, com pel que fa a l’equip i sense partir amb cap objectiu clar, m’agradaria tornar de les colònies sense haver de lamentar-los altra vegada. Vaig a la recerca i captura de bons moments i no els penso deixar fugir pels viaranys més inhòspits de la meva personalitat.
He estat força estressat fins al darrer moment, tant pels assumptes relatius a l’esplai com pels que no hi guarden cap mena de relació (ahir mateix vaig estar rodant una petita escena d’In vino veritas) i això ho han acabat pagant el blog i algun que altre projecte literari. Però com que lamentar el temps perdut és perdre més temps, només em queda concentrar-me profundament, acabar de donar les darreres repassades a la meva entranyable motxilla (que ha marxat amb mi any rere any), anussar-me la panyoleta i dibuixar-hi la segona estrella.
Avui l’antic bidell de l’escola (el director de recursos humans a l’ombra) ha afirmat que tinc fusta de responsable. La veritat és que sabent el que comporta organitzar unes colònies com a monitor, no em ve gaire de gust arribar a un altre nivell. Encara que sembli mentira per les hores que m’hi passo, l’esplai segueix essent per a mi un hobby.
En fi i per anar acabant us deixo una cita preciosa. És la intro oral d’una cançó d’Albertucho anomenada El bueno, el feo y el malo, inclosa dins el seu darrer disc Amasijo de porrazos. La recita en Kutxi Romero, cantant de Marea…
Conozco la sonrisa brillante de las mañanas,
las tardes melladas, las desdentadas noches,
sé del aullar de gigantes en lumbres de aspa de molino,
sé del letargo de los sentidos entre el estruendo de monedas,
sé del néctar de las bocas y de su aliento en la nuca,
sé de las palabras inútiles como volutas de humo,
y de camas deshechas como lienzos desflorados,
sé de los bordes cortantes del canto herido
sé su demencial cordura
desconozco, sin embargo,
ese rostro vagamente familiar,
que me mira a cada instante…
.. desde el espejo.
Feu un nus a la punta de les vostres panyoletes i preneu-vos temps per a fer feliços als demés!
