De contes en el sentit estricte de la paraula aquí no n’hi ha molts… però en sentit figurat, tots els que vulguis: blog misceŀlani d’un postadolescent egocèntric i inclassificable.
Ahir vaig solucionar el meu problema de sinceritat etílica i circumstàncies adverses. I ho he fet a plena llum del dia, en un estat de sobrietat total i sense batecs desbocats.
No perseguia res, ja ho saps, però ara, quin sentit té lamentar-se de que no saps res? Que només saps que no saps res? Això ho deia Sòcrates i ja fa milenis que es mort i pel cas que li fan i la raó que pogués tenir… S’ha acabat escriure’t d’amagades. El comiat potser no em semblarà tant amarg. Em miro la vida i resulta inacceptablement bonica per a ser que no té cap mena de sentit. Darrerament m’obsessionen aquests dos temes. Doncs si, divago entre tu i el sentit de la vida. I tot sovint hi trobo relació.
De vegades, però, camino en processons interiors i no sóc capaç d’exterioritzar el meu verb. Per això aquest mínim parèntesi al blog. Però tornem al sentit de la vida. Els meus coneixements precaris i una intuïció desencantada m’han permès intuir que tot plegat és fruit de la casualitat, que no hi ha més Déu que l’atzar ni més transcendència que l’oblit Però tot i així, un cop tastes les mels de la vida no te’n vols anar. A pesar de tot aquest fatalisme el suïcidi segueix semblant-me estúpid, encara.
Aquests dies tenim les classes de preparació per les PAU, que tenen força menys sentit que la vida, però aquí estem, avorrits a les hores que no fem classe i esperant al 10 de juny amb un rictus a mig camí entre el porc que va a l’escorxador i el contribuent anti-tràmits. Després, xauxa i un comiat tant o més absurd que la nostra convivència. I fins que aquests camins que de moment no existeixen, ens retrobin algun dia. Bona nit i a reveure! (plas plas plas, bravooo!!! Que bo que està el de l’americana blanca!)
He manllevat aquest mem del nemesis de l’Indiana Jones, en el que no es tracta de parlar de gustos musicals, ni d’explicar intimitats, sinó de deixar que l’atzar flueixi i riure una estona. Com? Doncs creant un disc i una banda musical de forma totalment aleatòria. Les instruccions per si soles ja prometen:
1 Per al nom de l’artista o del grup: visita wikipedia en el teu idioma i clicka tres cops a “Article al atzar“. Per al títol del disc i per a les pistes, segueix el mateix procediment.
2 Per la portada: ves a flicker.com/photos i tria la quarta imatge de la primera fila. Un cop fet això, retoca-la convenientment amb un procesador d’imatge.
3 Inventa una biografia i parla del disc.
Doncs aquí ho teniu:
Pistes d’Emberá-Wounaan: Llista d’estrelles de Fènix, Cercira, Lumaquel·la, Basià, Abel Paz, Ted Turner i Llista d’asteroides/100201–100300
Després d’anys de silenci, Atelopus tamaensis, la banda preferida d’ETA i Al-qaeda, després de l’orquestra Mondragón s’ha tancat a l’estudi per a donar a llum a un àlbum mutant, confús, insofrible, però que sobretot dóna cabuda a la seva total disparitat (tothom sap que un militant de la CNT, un tertulià de telebrossa, un encofrador de Majadahonda i un temporero de Jerez de la Frontera no es poden portar bé), que fins ara feia impossible la seva reconciliació. El miracle l’ha obrat el lloc que dóna nom al disc, Emberá-Wounaan, a Panamà, una regió indígena on el grup va anar a parar després de proposar-se fer un stage al Penal de Sona.
Aquest disc és sens dubte l’obra de maduresa dels Atelopus, en el que consoliden i reafirmen el copla-metal que ja els va consagrar com a referents per a personatges tals com el Joseph Fritzl, Dioni, Hu Jintao, la Martírio o un birmà molt simpàtic d’aquests de la Junta Militar. En aquest disc, però, s’hi nota també la influència del barroc (no em preguntis perquè), ja en la portada, però també en peces totalment insuportables com Cercira o Lumaquel.la, que, en paraules de Dani Filth, fan treure sang per les orelles. I no és per a menys, perquè superposar el so de deu orquestres tocant peces barroques ben embafadores, a sobre hi han afegit la seva bateria amb triple bombo, les seves tres guitarres amb dos màstils i el que és pitjor: les seves temudes castanyoles múltiples.
En el seu nou treball també es posen de manifest les altíssimes cotes de subversió i experimentació que assoleixen els Atelopus: han gravat els números identificadors de la llista d’estrelles de la constelació de fènix i dels asteroisdes (del 100201 al 100300) en binari i després accelerats en estudi fins a aconseguir unes peces que els grans autors de deathcore han declinat escoltar. A diferència d’aquestes dues cançons, que actuen com a intro i outro del disc, en aquest s’hi inclouen peces més suaus com Abel Paz, en que el vocalista del grup, recentment traqueotomitzat, recita paràgrafs de la biografia de Durruti mentre la resta de components canta l’himne de la Falange, el Cara al Sol i una cançó de batalla de la Guerra del Riff, totalment a capella.
El single és Ted Turner, una versió alternativa del Mi carro, del seu admirat Manolo Escobar però dient Ted Turner en comptes de mi carro, sense ni tan sols vetllar per la concordança dels versos. Ted Turner, me lo robaroooooon… ja amenaça de ser una tornada repetidíssima en tota mena d’ambients. I per últim, també destaca Bassià, o el que és el mateix, el chiqui-chiqui cantat en llatí, que pels entesos podria convertir-se en el segon senzill d’aquest disc destinat a enfonsar nacions.
With steam, heat, and rhythm in the back seat of the car
and adolescent perspective projecting life’s forecast to the stars
you heard love from the lips and you were rapt by the hips
and the promise was eternal but you couldn’t see that far.
There’s hope in the words and emotion in the eyes
it’s so easy to be misled by the savvy gentle guise
and like fools we trust the delivery
but it’s all just drunk sincerity
Amb baf, calor, i ritme al seient de darrere del cotxe,
i la perspectiva adolescent projectant un futur als estels.
L’amor sortí dels seus llavis i els seus malucs et van xuclar
i la promesa era eterna però tu no hi veies tant enllà.
Hi ha esperança en els mots i emoció als ulls,
és fàcil que una imatge de seguretat et confongui
i confiem en les seves paraules com a rucs
però tot plegat és sinceritat de beguts.
Aquests versos d’una de les meves cançons preferides de Bad Religion em recorden la meva magnífica nit d’orles. Ahir al matí vaig tractar de resoldre l’únic assumpte pendent (degudament protegit per la meva intimitat) que m’hi va quedar, però tu ets dins un cotxe, amb baf, calor i ritme, mentre jo sóc fora, projectant futurs als estels… I ara és de dia, però jo no vull que tot plegat quedi en sinceritat de beguts…
Segurament això em passa per fer traduccions patilleres.
Recordeu, avui a les 9 a la sala 1 del teatre de l’Escorxador…
Ahir vaig assistir fent d’espelma, a un concert magnífic que va oferir Marc Parrot al Café el Teatre. Vaig gaudir del xou a primeríssima fila, contemplant com aquest geni desgranava el seu repertori amb el seu estil inconfusible. Tractant de ressenyar la música de Marc Parrot al meu pare li vaig parlar de que era una mescla entre l’electrònica, el grunge i m’atreviria a afirmar que algun punt de Pascal Comelade (la part del cabaret, que en diu ell).
Amb la veritat per davant, no tinc el plaer d’haver escoltat el seu darrer disc, que va monopolitzar el concert i que motiva la gira, però crec que promet i molt. I és que a la manera de fer d’en Marc li queda molt suc, ja que la seva música és trencadora, però no per ser trencadora és perd en extravagàncies incomprensibles. De fet, tot el que pugui tenir (i de fet, té) d’extravagant ho comparteix amb el públic, sense manies. Un paio que surt a l’escenari amb llum negra i comença a cantar amb un micro penjant del sostre, que a estones recorda a Ian Curtis…
Al concert ens va obsequiar amb tres dels meus temes preferits de Mentider, el seu primer àlbum en català, Be negre, Faig llenya i Porteu-me carbó, que em van fer xalar com un cabró. També va recuperar temes com Rompecabezas i una bonustrack de Mentider sobre la música comercial, tocada com els gitanos de l’est. Tot plegat, amb una escenografia temàtica molt aconseguida al voltant de les ones de ràdio i el món dels radioafeccionats, esquitxat amb uns quants canvis de vestuari. Fins i tot, algunes cançons com Cinc caps o Ara que estic mort van requerir canvis d’instrumentació i complements, donant lloc a gags divertidíssims.
En resum, crec que en Marc Parrot es fa girar el concert al voltant de si mateix, controlant-ho tot. Un artista que ha entès el que fa temps que haurien d’haver entès molts altres, que tot hauria de començar amb la seva voluntat de crear i mostrar.
Em vaig poder fer una foto amb ell. Trobo que és un paio realment atractiu i carismàtic, al meu cantó, així que us faig saber que posseeixo la prova del delicte, però també que la mantindré sota secret de sumari.
NB: Durant els tres propers dies (dilluns, dimarts i dimecres) no publicaré res aquí ni moderaré comentaris. Queda poc. Molt poc, senyors!
