With steam, heat, and rhythm in the back seat of the car
and adolescent perspective projecting life’s forecast to the stars
you heard love from the lips and you were rapt by the hips
and the promise was eternal but you couldn’t see that far.
There’s hope in the words and emotion in the eyes
it’s so easy to be misled by the savvy gentle guise
and like fools we trust the delivery
but it’s all just drunk sincerity
Amb baf, calor, i ritme al seient de darrere del cotxe,
i la perspectiva adolescent projectant un futur als estels.
L’amor sortí dels seus llavis i els seus malucs et van xuclar
i la promesa era eterna però tu no hi veies tant enllà.
Hi ha esperança en els mots i emoció als ulls,
és fàcil que una imatge de seguretat et confongui
i confiem en les seves paraules com a rucs
però tot plegat és sinceritat de beguts.
Aquests versos d’una de les meves cançons preferides de Bad Religion em recorden la meva magnífica nit d’orles. Ahir al matí vaig tractar de resoldre l’únic assumpte pendent (degudament protegit per la meva intimitat) que m’hi va quedar, però tu ets dins un cotxe, amb baf, calor i ritme, mentre jo sóc fora, projectant futurs als estels… I ara és de dia, però jo no vull que tot plegat quedi en sinceritat de beguts…
Segurament això em passa per fer traduccions patilleres.
Recordeu, avui a les 9 a la sala 1 del teatre de l’Escorxador…
Ahir vaig assistir fent d’espelma, a un concert magnífic que va oferir Marc Parrot al Café el Teatre. Vaig gaudir del xou a primeríssima fila, contemplant com aquest geni desgranava el seu repertori amb el seu estil inconfusible. Tractant de ressenyar la música de Marc Parrot al meu pare li vaig parlar de que era una mescla entre l’electrònica, el grunge i m’atreviria a afirmar que algun punt de Pascal Comelade (la part del cabaret, que en diu ell).
Amb la veritat per davant, no tinc el plaer d’haver escoltat el seu darrer disc, que va monopolitzar el concert i que motiva la gira, però crec que promet i molt. I és que a la manera de fer d’en Marc li queda molt suc, ja que la seva música és trencadora, però no per ser trencadora és perd en extravagàncies incomprensibles. De fet, tot el que pugui tenir (i de fet, té) d’extravagant ho comparteix amb el públic, sense manies. Un paio que surt a l’escenari amb llum negra i comença a cantar amb un micro penjant del sostre, que a estones recorda a Ian Curtis…
Al concert ens va obsequiar amb tres dels meus temes preferits de Mentider, el seu primer àlbum en català, Be negre, Faig llenya i Porteu-me carbó, que em van fer xalar com un cabró. També va recuperar temes com Rompecabezas i una bonustrack de Mentider sobre la música comercial, tocada com els gitanos de l’est. Tot plegat, amb una escenografia temàtica molt aconseguida al voltant de les ones de ràdio i el món dels radioafeccionats, esquitxat amb uns quants canvis de vestuari. Fins i tot, algunes cançons com Cinc caps o Ara que estic mort van requerir canvis d’instrumentació i complements, donant lloc a gags divertidíssims.
En resum, crec que en Marc Parrot es fa girar el concert al voltant de si mateix, controlant-ho tot. Un artista que ha entès el que fa temps que haurien d’haver entès molts altres, que tot hauria de començar amb la seva voluntat de crear i mostrar.
Em vaig poder fer una foto amb ell. Trobo que és un paio realment atractiu i carismàtic, al meu cantó, així que us faig saber que posseeixo la prova del delicte, però també que la mantindré sota secret de sumari.
NB: Durant els tres propers dies (dilluns, dimarts i dimecres) no publicaré res aquí ni moderaré comentaris. Queda poc. Molt poc, senyors!
Senyores, senyors… els presento aquesta entrada per a delit de les seves selectes orelles. L’energia i el virtuosisme caminant pel vèrtex d’una combinació impossible, tant bon punt delicada, com incisiva i brutal. Molts són els grups que han tractat de despuntar-hi i molt són els que hi fracassen… però val la pena donar les cordes vocals, els dits i els braços en aquesta batalla èpica, car la recompensa és gran!
Tot aquest paràgraf grandiloqüent parla del power metal, el que podríem dir que és el meu gènere musical preferit. En general podríem dir que és un derivat del heavy metal primitiu i que se’n diferencia pel so esdevingui evocador, èpic i provoqui una descàrrega d’adrenalina en l’oient. Això és fa palès en unes lletres fantasioses sense el matís fatalista de la majoria de subgèneres de metal, en un so net, clar i poderós, aconseguit amb veus agudes i entrenades (allunyades dels grunys o dels brams del black metal i del death metal) i partitures de difícil execució, amb molta importància pel fons i amb solos agosarats. És, al meu parer, una de les menes de rock dur més fàcils d’escoltar, ja que, té un notable esperit artístic que no comparteixen els seus cosins de la ràbia, el fatalisme i els crits. N’hi deien, per fotre-se’n, happy metal.
Si algú vol informació de caire més acadèmic sobre el power metal, li recomano la Vikipèdia (algun dia diré perquè és una font fiable), perquè aquí em centraré en les meves opinions i gustos, en el panorama actual i no pas en història, influències o similars. Si a més de tenir en compte el present de tot el gènere, que ja és molt, hagués de tenir en compte el passat, em saturaria i rebentaria.
El que jo escolto és principalment europower, és a dir, power metal desenvolupat a Europa i en concret, sento una preferència descarada per la vessant melòdica desenvolupada per Stratovarius, en detriment de la que tira més a l’speed metal (el gènere precursor del power, Aerosmith i tot allò) i que, tot i així, ha donat grups tant bons com Helloween i Gamma Ray. Diguem que d’Stratovarius parteix tot el que s’ha fet a Europa en power metal melòdic. Són finesos i, a part del seus himnes, poques cançons me n’agraden del tot, ja que el so està poc evolucionat en comparació amb algunes bandes més recents. Però bé, per aquest paper històric, d’iniciar el power metal melòdic, ells tenen l’honor de ficar la primera cançó. Es diu Hunting high and low i és un exemple perfecte del gènere: energia, bon rotllo i lletra fantasiosa. Atenció a la veu i als cors, que encara s’entenen sense gaires problemes (ja veureu que la cosa es complicarà més endavant).
Jo vaig arribar al power metal en si gràcies a una banda: Rhapsody of fire. Encara recordo les sensacions de la primera cançó que en vaig sentir, Emerald Sword, quan s’anomenaven Rhapsody. El grup té dos etapes clarament diferenciades, la simfònica i orquestral, característica dels seus darrers treballs i la més crua i simple, pròpia dels primers àlbums. Aquesta cançó pertany al seu segon disc, Shymphony of enchanted lands i tot i que és més simple que les seves obres posteriors, hi podem apreciar una gran influència de la música barroca i una complexitat creixent en tots els aspectes.
A dia d’avui potser una de les bandes més conegudes és Sonata Arctica, que tot i decebre amb el seu darrer àlbum, tenen cançons boníssimes. Podria estar-me estona parlant d’aquests finesos (si, si, ells també), però quasi que escolteu una de les seves obres mestres, Weballergy. Atenció a la bateria, que això només es pot fer amb doble bombo; i als extrems fins on porta la veu en Tony Kakko. Per cert que aquí la temàtica no és fantàstica, com sol passar en algunes cançons de Sonata… podríem parlar d’una crítica al cybersexe?
En una vessant més dura del power metal melòdic europeu trobem a Edguy i, sobretot, a la personalitat de Tobias Sammet, que a part de ser la demostració empírica que els metalheads poden estar com un pa de bons, és un músic molt actiu. A la seva iniciativa devem el projecte d’òpera-metal Avantasia (discs de metal amb la filosofia narrativa d’una òpera, que si parlem de l’estil d’una òpera, això és monopoli de Rhapsody of fire), que aplega personalitats del metal i el rock dur de tot el món. Al voltant d’aquest nucli gira el power metal més comú i estès. A partir d’aquí trobem variants molt interessants, com ara els britànics Dragonforce i el seu power metal extrem. Crec més important penjar una peça d’aquests darrers, que no pas d’Edguy perquè m’agraden més i perquè resulta més pedagògic: atenció a la macrobateria, al teclat i al duel de guitarres!
Probablement, aquí no s’escoltin com déu mana, perquè totes les cançons requereixen un bit rate molt alt i uns altaveus ben capacitats per a gaudir-ne al 100%. Però si a algú li agrada, ja s’ho manegarà per sentir-ho amb millor qualitat. De Dragonforce n’he penjat un vídeo perquè la cançoneta original dura més de vuit minuts (qui aguanta 8 minuts a aquest ritme?) i per a ser pedagògic del tot, contemplant una actuació d’alt nivell.
Si algú en vol més, hi han els hispanoargentins Dragonfly, apadrinats per Leo Jiménez, ex-Saratoga (grup que, per cert té algunes peces força power) i líder d’Stravaganzza; els italians Elvenking, a mig camí entre Mägo de Oz i Rhapsody of fire; Freedom call, per mi una sàvia millora del power germànic d’Edguy, Hammerfall (un grup de capçalera en el power metal melòdic), Kamelot (una raresa en tant que americans i d’estil europeu, tot i que a mi no m’acaben de fer el pes), el projecte personal de Luca Turilli, algunes cançons de Mägo de Oz, Nightwish (sobretot les de la nova vocalista, Annette Olzon) i Saratoga a estones, i Vision Divine (el grup del vocalista de Rhapsody, que té alguna que altra peça acceptable).
Apa, i amb això us en podeu anar al cel, a l’infern, a l’Olimp i als pols, donant la volta pel Nirvana.
Mitjanit al pati del teatre de l’Escorxador de Lleida. Un so atronador i immemorial ressona per tota la Serreta i les cases del voltant. És la Rompida de la Hora.
Un diàleg de titans. Tres cercles concèntrics, al voltant del pendó de la Casa d’Aragó. Tothom vestit amb els colors blanc i porpra de la confraria. És impossible ésser escoltat, les paraules són arrossegades pel torrent pretesament desbocat de bombos i tambors. Però la riera de decibelis està perfectament controlada. Cop a cop, res surt de l’ordre, res destaca, tots els tambors són un. Quan el solista parla sembla tenir una autoritat pobre, però de seguida és refermat per la resta, amb vehemència, amb contundència, sense rèplica possible. La dictadura del so.
A la primera rotllana, els bombos dels més petits, que amb prou feines tenien cinc anys, al segon cercle, els bombos grans i a fora, els tambors, àgils i destres comparats amb els seus germans.
L’estadi de la música més primari, més gutural i ancestral i no per això menys bell i evocador. Les ones furioses viatjant per l’aire impulsen a moure el cos, però ningú el mou, tothom té un rictus seré, car paeixen i assaboreixen una música violenta i brutal, però inspiradora.
Imagino exèrcits caminant a la batalla, catedrals erigint-se, mausoleus esfondrant-se, ídols faraònics… L’èpica de la percussió… Avui en dia, al món modern. En ple segle XXI.
Passen dos quarts de mitjanit. Aplaudiments i felicitacions. Silenci.
