Això del títol és el que surt dels meus llavis cada cop que faig un cop d’ull a la situació política internacional dels darrers dies. Com ja us en podeu fer a la idea parlo del marró de Geòrgia, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Rússia i qui s’hi vulgui afegir, que aquí hi son tots convidats. O així ho han entès també els EUA i l’UE. Tot apunta a una segona guerra freda (llegiu aquesta entrada perquè jo no he vingut a repassar el conflicte) amb bàndols renovats… tot i que renovats no vol dir que no sabem com les gasten en aquest nou megaconflicte diplomàtic i armamentístic (els EUA basteixen un escut antimíssils a Polònia i Rússia ja ha desenvolupat un projectil que el pot superar).

En aquesta ocasió no s’enfronta la llibertat i la igualtat imposades, sinó la pròpia manera d’entendre la imposició. M’explicaré… A un costat hi han els Geòrgia i els pro-georgians: la UE i els EUA i a l’altre, els ossetes i els russos, ara també amb un tímid suport xinès i d’alguns post-soviètics sense gaire pes (o és que a algú li importa el que digui el Tadjikistan?). Tot i la pretesa democràcia de tots dos bàndols (una disfressa tant indispensable, supèrflua i inútil com la corbata a les celebracions), a Europa i als EUA, existeix un clar domini de les empreses, que fan anar la seva poderosa influència de motors econòmics en tota mena d’afers polítics, mentre que a Rússia, aquest domini és en mans de l’exèrcit i les forces repressives, que no dubten en fer anar estratègies tals com posar un titella al govern o iŀlegalitzar el principal partit de l’oposició (costum tanmateix molt estesa a l’estat espanyol).

Així doncs, podríem parlar d’estats corporatius, o el model d’estat neoliberal amb certes (i en molts casos, nombroses) concessions a l’estat del benestar en els qui, el lliure albir de la població l’ha portat a crear empreses que són l’única baula indispensable per a que funcioni un país (si s’ha de fer una carretera, qui té realment el poder per fer-la és l’empresa i no l’estat); així com d’estats semitotalitaris (he intentat buscar-los un nom més maco i no compost, però no me n’he sortit), en que els tímids (i poc ) festejos amb la democràcia conviuen amb les pràctiques dictatorials més descarades.

Però a part d’aquesta interpretació totalment subjectiva del conflicte, m’agradaria parlar sobre l’ús del sentiment nacional i patriòtic. Perquè Kosovo i Montenegro si i Ossètia i Abkhàzia no? Jo, potser per la situació del meu poble, entenc que el nacionalisme és un motor positiu per a un país, fins i tot si és independent. Però si els governants comparteixen la meva opinió, tot sovint sol ser només per encoratjar les tropes per la batalla… o els votants a les eleccions.

En aquest cas, el nacionalisme georgià per una banda i l’osseta i l’abkhazi per una altra s’estan emprant com a titelles claríssims dels dos sistemes de govern neototalitaris. I provoca paradoxes com que la UE reconegui com a independents als països de la seva òrbita i que no reconegui als que li són aliens o contraris. Si no, no em puc explicar com Ossètia del Sud ha estat funcionat com una república independent des de fa més de deu sense que aparegués en cap puto mapa (europeu). Ja és per cagar-s’hi, que en les relacions internacionals, com en les personals o les socials, si no tens padrins no tens res…

Tags: Païs, Política per (V)ΘZ
4 Comments »

L’estat espanyol (que no Espanya) té un llarg historial d’intolerància contra les causes antimonàrquiques i nacionalistes (perifèriques, déu els guardi de tocar la Seva causa nacionalista!). De fet, dissabte passat, en un acte d’homenatge als presos polítics durant el franquisme, al president del congrés dels Dos Partits diputats i fill d’un falangista, José Bono, després de lloar la lluita d’aquells que van ser privats de llibertat per defensar la legalitat vigent durant la segona república (i atacada pels bàndol nacional) condemnà que un espontani tragués una bandera republicana i proferís un crit tan poc adequat com ¡Viva la República!. De fet a quina classe subversiu jueu, roig i invertit se li acudeix lloar la república en un acte que serveix per recordar els presos polítics que hi estaven a favor?

Ara sense ironies: quina hipocresia és aquesta? S’està donant continuïtat a l’hereu d’un dictador, l’única legitimitat del qual és un testament menyspreable i els politons que diuen ¿Por que no te callas? (si si, el rap del Cuní també). Però, amb calculada ambigüitat es dóna peixet als avis que recorden una època en la que les coses es tractaven de fer amb una mica de sentit… però compte! Podrien tocar-te el crostó si surts del guió!

Però bé… hi ha temes que ni tan sols es tracten amb hipocresia, sinó que directament s’esclafen i se’n desinforma al respecte. En el cas d’en Franki, ben pocs mitjans van seguir d’a prop el cas fins que la cosa no va arribar a instàncies relativament altes. I ara, ningú parla de dos menors citats a declarar a l’audiència nacional per penjar al seu institut un cartell que anunciava una manifestació de suport als encausats per cremar fotos de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias (un paio que pels títols nobiliaris que es calça pressuposa que les Índies són encara possessió de l’estat espanyol).

He tingut coneixement d’aquest cas gràcies al blog d’en Titot (tot sigui dit, un referent claríssim del meu independentisme) i encara veig dracs fúcsia pel passadís de com em costa de creure que un simple cartell penjat amb permís del centre faci que la conselleria d’Educació obligui al director de l’institut a delatar als alumnes i que aquests hagin d’anar a donar explicacions del que pensen a l’audiència nacional… Des de quan està prohibit pensar?

Tot plegat demostra que la legalitat serveix per protegir uns símbols imposats i amb clar domini sobre uns altres, que no gaudeixen d’aquest privilegi. I el més trist del cas és que el govern, en comptes de condemnar públicament els actes desfavorables d’acord amb la seva ideologia, posa tota la maquinaria judicial de l’estat a treballar per a que cap ovella surti del tancat únic i indivisible que s’ha traçat amb foc, sang i genocidis culturals. Després dels anys que els ha costat convertir l’independentisme en una opció relativament minoritària no deixaran pas que dos galifardeus els ho espatllin tot, també cal entendre’ls…

Cal insistir en la idea que la legalitat només protegeix uns símbols concrets. Les banderes espanyoles s’han de cremar a cara coberta i després cal fer les mil i una per a que no se sàpiga qui ho fa fet, mentre que els neonazis valencians que cremen senyeres no necessiten ni tan sols amagar-se. Fins i tot podrien enganxar-se el DNI al front (si són capaços de fer-ho del costat correcte), que aquí no passa res companys.

Després parlaran de solidaritat, d’atemptats contra la unitat i de ves a saber quantes abstraccions més… No tenen vergonya.

Tags: Païs, Política per (V)ΘZ
3 Comments »

Catalunya necessita més projecció internacional. Si els locutors argentins que van retransmetre el partit de futbol contra l’Argentina afirmaven que el català havia deixat de ser un dialecte i ara un director d’una companyia aèria alemanya afirma que no cal que la seva empresa empri el català perquè el castellà ja és oficial, és que algú no en té ni puta idea del que passa entre Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

M’han arribat també, ecos de menyspreu estranger cap a les pancartes i les consignes que amb tant d’encert difonen bon nombre d’entitats en events internacionals (sobretot partits de la selecció catalana i de la Champions) del tipus Catalonia is not Spain. Ja se’n comencen a cansar, quan agafen l’avió, ells van a Espanya i no pas a Catalunya, van a passar-s’ho bé i no a que els torturin amb tedioses reivindicacions nacionalistes. Doncs molt bé, si se’n vol anar a Espanya, renuncii a les nostres platges i al nostre clima, però vostè és en un lloc que ha de ser considerat Espanya en contra de la voluntat dels seus pobladors. És això el que vol?

Aquesta ignorància respecte el que TV3 va anomenar realitat catalana em fot dels nervis. Senzillament, mostra un menyspreu supí, a mig camí entre el casticisme i el nazisme, per tota una cultura. I la causa és ben senzilla: ni Catalunya ni els Països Catalans gaudeixen de suficient projecció internacional.

És possible que no siguin tots els habitants de Catalunya els que volen la independència. Però si que són molts els qui volen un reconeixement nacional. I no es pot negar una realitat pel fet que una altra hi coexisteixi. És com si jo exterminés els catòlics o els protestants a l’Ullster, fos flamenc i fes un genocidi való o considerés la Xina com un territori sense matisos. El problema no es que jo entengui o no el castellà (el problema real és que la gent no entén el català). És que tinc el dret que se m’atengui com vulgui, eh Fraus i Herrs?

Però bé, deixant-nos de centrar en aquest cas concret, valdria la pena que es treballés en la difusió internacional d’una imatge de Catalunya desvinculada de l’Estat Espanyol, d’un territori amb una identitat i una nacionalitat pròpia. No cal renegar d’Espanya, sinó que senzillament, cal deixar clar que som el que som i que no ho pensem canviar. Que el fet de pertànyer a una minoria no ha de condicionar la nostra marginació, sobretot en aquest món on diuen que és el mercat qui s’adapta als consumidors.

Descartes, un dels pensadors amb qui estic més en desacord, va elaborar una moral provisional (que no va poder revisar perquè va passar a millor vida abans de continuar-nos torturant amb la seva filosofia impossible) en el que afirmava que calia complir amb rectitud les normes i les costums del país on ens trobem. Potser seria massa demanar anar a Alemanya i que ens atenguessin en alemany?

Tags: Païs, Política, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Cito textualment de Vilaweb:

La constitució francesa ja reconeix les llengües minoritàries de l’estat. L’Assemblea Nacional ha aprovat avui aquesta esmena al projecte de llei de reforma del text constitucional. L’article 1 de la constitució deia, fins ara: ‘França és una República indivisible, laica, democràtica i social, que assegura la igualtat davant la llei de tots les ciutadans sense distinció d’origen, raça o religió. Respecta totes les creences. L’organització és descentralitzada’. I l’esmena aprovada hi afegeix: ‘Les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni’.

L’esmena proposa, doncs, de tenir en compte en la constitució l’existència de les llengües dites regionals, tal com havien demanat un gran nombre de diputats, sobretot arran del debat que hi va haver a l’Assemblea francesa el 7 de maig proppassat. En aquell debat, per primera volta es va parlar del reconeixement de les llengües minoritàries de l’estat, entre les quals hi ha el català, l’occità, l’alsacià, el basc, el bretó i el cors.

Però avui l’aprovació de l’esmena ha estat sorprenent, perquè diversos diputats de totes els grups parlamentaris n’havien presentat de similars la setmana passada, i el president de la comissió de Lleis de la cambra, Jean-Luc Warsmann, les havia refusades totes. Avui, en canvi, ha estat Warsmann mateix qui l’ha presentada.

Aquesta notícia suposa, per a l’estat francès, un pas endavant en tots els sentits. Un pas endavant que demostra una modernització com a estat i un pas endavant per a totes aquelles nacions i cultures que han viscut sota l’ombra, quan no del jou del centralisme.

Potser perquè reconec la causa de l’alliberament nacional catalana en molts altres conflictes d’identitat nacional arreu del món (en aquest cas, és evident que també ens afecta perquè el català esdevé cooficial a la Catalunya Nord), però aquesta mena de notícies sempre em fan una mica més feliç. Potser jo no tinc motius per ser-ho, però molts pobles si que en tenen, perquè se’ls reconeix un ardu esforç de conservació, de diferenciació i de preservació de la seva riquesa cultural, se’ls reconeix el dret a ser diferents i a no ser culpats per ser-ho.

Si entre el xinés, l’anglès i el castellà pots anar per tot el món, que menys que permetre que les llengües minoritàries tinguin un desenvolupament normal com a vehicle social i cultural?

Aquesta nit, si la pluja ens deixa: Aplec del caragol!

Tags: Païs, Política, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
3 Comments »

Suposo que ja va sent hora que, en tant que lleidatà i català prengui posició respecte el problema de l’aigua. I ho faré, no sense abans cagar-me en l’estampa del paer en cap de la meva ciutat, Àngel Ros, que ha fet valdre la seva majoria absoluta (amb vots de tall caciquista heretats de l’inefable Antoni Siurana) per aprovar una moció de recolzament a la generalitat en aquesta captació puntual d’aigua (només d’uns quants hectòlitres, ves quin punt).

Jo fa molt de temps que tinc clar el que passa amb els transvasaments. Evidentment el cas que enllaço no es pot comparar al que es projecta al Segre, però si es fa un transvasament del riu a la seva capçalera, en queda afectada tota la conca. A més altura sobre el riu, més superfície de regadiu i més ecosistemes afectats. És obvi.

Suposo que el criteri que ha seguit el Desgovern de Malentesa per proposar aquesta mesura és el criteri població; que és més prioritari garantir aigua a més de tres milions de persones que no pas garantir uns conreus i uns ecosistemes dignes per aquells que no arriben al milió. És força raonable i molt democràtic, però mentre que a Barcelona no els causarà cap efecte secundari, a Lleida i província si. Les conques hidrogràfiques no es recuperen d’un dia per l’altre. Ja no és una qüestió d’obrir i tancar comportes.

Resulta realment patètic que sigui un conseller d’ICV l’ adalil d’aquesta proposta i que els dos consellers lleidatans (agricultura i governació) s’hagin empassat les seves reticències al pla per a recolzar els designis d’en Montilla. Ni que fossin en una república banera.

El cas del PSC i ICV de Lleida resulta especialment flagrant perquè la Diputació (presidida inexplicablement per ERC) ja va mostrar-se en contra del transvasament, amb els vots del PSC. Està bé que dins del partit es donin contradiccions, és símbol de pluralitat ideològica. Però aquest no era el tema més idoni per no ficar-se d’acord. El problema no és polític, és de territori. I a Lleida millor que enlloc hauríem de començar a entendre que la política i el territori cada cop tenen menys a veure. O sinó que ho preguntin a Joaquim Llena i a Jordi Ausàs.

Ja no té molt sentit queixar-se per tot plegat perquè la Cella ha dit que de captació puntual, res. Paraula de Cella. Amén. El Desgovern a callar i a creure. I això sí que és vergonyós. Que la Generalitat doni raons a Madrid per a pensar com d’incompetents en som per aquí i que els lleidatans hàgim d’agrair a en Zapatero i no a en Montilla la supervivència puntual de la nostra terra. Vergonya amb totes les lletres.

Tags: Païs, Política per (V)ΘZ
3 Comments »