El meu relativisme i el meu positivisme em fan qüestionar la propietat, car pagar per una cosa no la fa meva. Darrerament, les meves teories comunistes s’han fonamentat en aquest axioma, en l’ambigüitat i fins i tot, en la condició faŀlaç del concepte propietat.

Però darrerament, una pulsió neoconservadora, quasi inconscient i irreprimible comença a posseir-me. Menyspreo coŀlectius tals com els immigrants que encara no parlen català (i compte que la meva àvia duu més de quaranta anys al país i encara no el parla), els parroquians de bar de barri, els seguidors de David Bisbal… Els que són, ineluctablement, els proletaris, els qui encara avui, només poden oferir la seva capacitat per desenvolupar una feina bàsica i poca cosa més al gruix de la societat.

I és que de fet, no té sentit seguir duent una xapa on hi posa Proletariat Class Pride, perquè no té sentit vincular la lluita comunista amb un proletariat idiotitzat al que ni li ve ni li va res. Talment com els proles de 1984, viuen la seva vida sense la més mínima possibilitat d’arribar a copsar la idea d’una lluita global pel bé comú.

Cal ser clar i taxatiu. En una família d’ignorants sense formació, els fills s’impregnaran de l’ambient a casa i gràcies podem donar que arribin a treure’s l’ESO i a trobar alguna feina de profit. Ja sé que hi ha casos on això no és així i que hi han ignorants per voluntat i ignorants per circumstàncies. Tothom (que no sigui un ignorant) sap en quins casos passa això.

A mi em resulta absurd i contradictori sentir-me orgullós de ser proletari, disculpeu la reiteració. Perquè un proletari, actualment (i potser abans també) ho és en tant que no té pas consciència de ser-ho; és un humà amb vocació de ramat. Així de clar. El proletari és aquell a qui la televisió manipula com vol, aquell que fot crits pel balcó per avisar que el sopar està llest i aquell que es passeja pel barri amb samarreta imperi amarada de suor. Ja endevineu per on van els trets, oi? Hi torno com sempre: la cultura és un element diferencial a l’hora de determinar la classe social d’un individu. Perquè ens acabem relacionant amb gent de la nostra classe i només són els que tenen similar cultura. O és que un pintor sense l’ESO i un estudiant d’humanitats tenen gaires coses en comú?

La lluita obrera al primer món no té cap mena de sentit, just ara que tenim uns serveis socials com mai, just ara que l’estat espanyol té una cobertura sanitària tant genial que venen holandesos, anglesos i altres europeus pretesament més civilitzats a fer ús de la seguretat social local… Ara, almenys pel que fa a l’assoliment total de l’estat del benestar, tot plegat és qüestió de reformes successives que governs de qualsevol signe i color poden fer sense gaires problemes.

Però per assolir una societat plenament comunista, el més lògic és caminar cap a una transformació social duta a terme des de la perspectiva intelectual. Potser no comptarà amb el suport de la majoria de la societat, però la impulsarà aquella minoria que es dedica a moure’s i a canviar el seu entorn social. I si el proletariat pugui valdre’s d’aquestes reformes, tant millor, perquè en el fons, me l’estimo moltíssim.

Tags: Diàlegs interns, Política, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

M’estic llegint 1984 del gran Eric Blair, qui signava les seves obres com a George Orwell…

No es solo que el pasado cambiara, es que cambiaba continuamente. [...] Des de luego, eran evidentes las ventajas inmediatas de falsificar el pasado, pero la última razón era misteriosa [...]
Se preguntó como ya lo habia hecho muchas veces, sino estaría él loco. Quizás un loco era solo una mínoria de uno. Hubo una época en que fue señal de locura creer que la tierra giraba en torno del Sol: ahora, era locura creer que el pasado es inalterable. Quizá fuera el único que sostenía esa creencia, y, siendo el único, estaba loco. Pero la idea de ser un loco no le afectaba mucho. Lo que le horrorizaba era la possibilidad de estar equivocado.
[...] miró el retrato del Gran Hermano que llenaba la portada. [...] Era como si una inmensa fuerza empezara a aplastarle a uno, algo que iba penetrando en el cráneo, golpeaba el cerebro por dentro, le aterrorizaba a uno y llegaba casi a persuadirle que era de noche cuando era de dia. Al final, el Partido anunciaria que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Era inevitable que llegara algún dia al dos y dos son cinco. La lógica de su posición lo exigía. Su filosofía negaba no solo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. Lamayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?
[...] El Partido os decía que negaseis la evidencia de vuestros ojos y oídos. Esa era su orden esencial. [...] Y sin embargo era el, Winston, quien tenía razón. Los otros estaban equivocados y él no. Habia que defender lo evidente. El mundo sólido existe y sus leyes no cambian. [...]
La libertad es poder decir libremente que dos y dos son cuatro

1984 de George Orwell editat traduït per Rafael Vázquez Zamora i editat per Círculo de lectors, pàgines 77 i 78

El progrés duu a la rebeŀlió contra l’status quo i l’única manera d’evitar aquest progrés és destruint la producció econòmica que crea excedent, que és el que sempre permet el progrés. La guerra, a part de sumir en la pobresa a la població, dóna la base psicològica per al control social. Els grans líders doblepensen: saben que la guerra és inútil i que només serveix per mantenir ocupada la població i al mateix temps, tenen una fe cega en la seva victòria.

La competència requereix millor indústria i això demana treballadors més ben formats i amb més capacitat de pensar per si mateixos. Així doncs, no surt a compte tractar de millorar ni tan sols la maquinària de guerra ja que, a llarg termini això podria causar una insurrecció.

Tags: Cites, Literologia, Política per (V)ΘZ
3 Comments »

L’estat espanyol (que no Espanya) té un llarg historial d’intolerància contra les causes antimonàrquiques i nacionalistes (perifèriques, déu els guardi de tocar la Seva causa nacionalista!). De fet, dissabte passat, en un acte d’homenatge als presos polítics durant el franquisme, al president del congrés dels Dos Partits diputats i fill d’un falangista, José Bono, després de lloar la lluita d’aquells que van ser privats de llibertat per defensar la legalitat vigent durant la segona república (i atacada pels bàndol nacional) condemnà que un espontani tragués una bandera republicana i proferís un crit tan poc adequat com ¡Viva la República!. De fet a quina classe subversiu jueu, roig i invertit se li acudeix lloar la república en un acte que serveix per recordar els presos polítics que hi estaven a favor?

Ara sense ironies: quina hipocresia és aquesta? S’està donant continuïtat a l’hereu d’un dictador, l’única legitimitat del qual és un testament menyspreable i els politons que diuen ¿Por que no te callas? (si si, el rap del Cuní també). Però, amb calculada ambigüitat es dóna peixet als avis que recorden una època en la que les coses es tractaven de fer amb una mica de sentit… però compte! Podrien tocar-te el crostó si surts del guió!

Però bé… hi ha temes que ni tan sols es tracten amb hipocresia, sinó que directament s’esclafen i se’n desinforma al respecte. En el cas d’en Franki, ben pocs mitjans van seguir d’a prop el cas fins que la cosa no va arribar a instàncies relativament altes. I ara, ningú parla de dos menors citats a declarar a l’audiència nacional per penjar al seu institut un cartell que anunciava una manifestació de suport als encausats per cremar fotos de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias (un paio que pels títols nobiliaris que es calça pressuposa que les Índies són encara possessió de l’estat espanyol).

He tingut coneixement d’aquest cas gràcies al blog d’en Titot (tot sigui dit, un referent claríssim del meu independentisme) i encara veig dracs fúcsia pel passadís de com em costa de creure que un simple cartell penjat amb permís del centre faci que la conselleria d’Educació obligui al director de l’institut a delatar als alumnes i que aquests hagin d’anar a donar explicacions del que pensen a l’audiència nacional… Des de quan està prohibit pensar?

Tot plegat demostra que la legalitat serveix per protegir uns símbols imposats i amb clar domini sobre uns altres, que no gaudeixen d’aquest privilegi. I el més trist del cas és que el govern, en comptes de condemnar públicament els actes desfavorables d’acord amb la seva ideologia, posa tota la maquinaria judicial de l’estat a treballar per a que cap ovella surti del tancat únic i indivisible que s’ha traçat amb foc, sang i genocidis culturals. Després dels anys que els ha costat convertir l’independentisme en una opció relativament minoritària no deixaran pas que dos galifardeus els ho espatllin tot, també cal entendre’ls…

Cal insistir en la idea que la legalitat només protegeix uns símbols concrets. Les banderes espanyoles s’han de cremar a cara coberta i després cal fer les mil i una per a que no se sàpiga qui ho fa fet, mentre que els neonazis valencians que cremen senyeres no necessiten ni tan sols amagar-se. Fins i tot podrien enganxar-se el DNI al front (si són capaços de fer-ho del costat correcte), que aquí no passa res companys.

Després parlaran de solidaritat, d’atemptats contra la unitat i de ves a saber quantes abstraccions més… No tenen vergonya.

Tags: Païs, Política per (V)ΘZ
3 Comments »

Catalunya necessita més projecció internacional. Si els locutors argentins que van retransmetre el partit de futbol contra l’Argentina afirmaven que el català havia deixat de ser un dialecte i ara un director d’una companyia aèria alemanya afirma que no cal que la seva empresa empri el català perquè el castellà ja és oficial, és que algú no en té ni puta idea del que passa entre Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

M’han arribat també, ecos de menyspreu estranger cap a les pancartes i les consignes que amb tant d’encert difonen bon nombre d’entitats en events internacionals (sobretot partits de la selecció catalana i de la Champions) del tipus Catalonia is not Spain. Ja se’n comencen a cansar, quan agafen l’avió, ells van a Espanya i no pas a Catalunya, van a passar-s’ho bé i no a que els torturin amb tedioses reivindicacions nacionalistes. Doncs molt bé, si se’n vol anar a Espanya, renuncii a les nostres platges i al nostre clima, però vostè és en un lloc que ha de ser considerat Espanya en contra de la voluntat dels seus pobladors. És això el que vol?

Aquesta ignorància respecte el que TV3 va anomenar realitat catalana em fot dels nervis. Senzillament, mostra un menyspreu supí, a mig camí entre el casticisme i el nazisme, per tota una cultura. I la causa és ben senzilla: ni Catalunya ni els Països Catalans gaudeixen de suficient projecció internacional.

És possible que no siguin tots els habitants de Catalunya els que volen la independència. Però si que són molts els qui volen un reconeixement nacional. I no es pot negar una realitat pel fet que una altra hi coexisteixi. És com si jo exterminés els catòlics o els protestants a l’Ullster, fos flamenc i fes un genocidi való o considerés la Xina com un territori sense matisos. El problema no es que jo entengui o no el castellà (el problema real és que la gent no entén el català). És que tinc el dret que se m’atengui com vulgui, eh Fraus i Herrs?

Però bé, deixant-nos de centrar en aquest cas concret, valdria la pena que es treballés en la difusió internacional d’una imatge de Catalunya desvinculada de l’Estat Espanyol, d’un territori amb una identitat i una nacionalitat pròpia. No cal renegar d’Espanya, sinó que senzillament, cal deixar clar que som el que som i que no ho pensem canviar. Que el fet de pertànyer a una minoria no ha de condicionar la nostra marginació, sobretot en aquest món on diuen que és el mercat qui s’adapta als consumidors.

Descartes, un dels pensadors amb qui estic més en desacord, va elaborar una moral provisional (que no va poder revisar perquè va passar a millor vida abans de continuar-nos torturant amb la seva filosofia impossible) en el que afirmava que calia complir amb rectitud les normes i les costums del país on ens trobem. Potser seria massa demanar anar a Alemanya i que ens atenguessin en alemany?

Tags: Païs, Política, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Cito textualment de Vilaweb:

La constitució francesa ja reconeix les llengües minoritàries de l’estat. L’Assemblea Nacional ha aprovat avui aquesta esmena al projecte de llei de reforma del text constitucional. L’article 1 de la constitució deia, fins ara: ‘França és una República indivisible, laica, democràtica i social, que assegura la igualtat davant la llei de tots les ciutadans sense distinció d’origen, raça o religió. Respecta totes les creences. L’organització és descentralitzada’. I l’esmena aprovada hi afegeix: ‘Les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni’.

L’esmena proposa, doncs, de tenir en compte en la constitució l’existència de les llengües dites regionals, tal com havien demanat un gran nombre de diputats, sobretot arran del debat que hi va haver a l’Assemblea francesa el 7 de maig proppassat. En aquell debat, per primera volta es va parlar del reconeixement de les llengües minoritàries de l’estat, entre les quals hi ha el català, l’occità, l’alsacià, el basc, el bretó i el cors.

Però avui l’aprovació de l’esmena ha estat sorprenent, perquè diversos diputats de totes els grups parlamentaris n’havien presentat de similars la setmana passada, i el president de la comissió de Lleis de la cambra, Jean-Luc Warsmann, les havia refusades totes. Avui, en canvi, ha estat Warsmann mateix qui l’ha presentada.

Aquesta notícia suposa, per a l’estat francès, un pas endavant en tots els sentits. Un pas endavant que demostra una modernització com a estat i un pas endavant per a totes aquelles nacions i cultures que han viscut sota l’ombra, quan no del jou del centralisme.

Potser perquè reconec la causa de l’alliberament nacional catalana en molts altres conflictes d’identitat nacional arreu del món (en aquest cas, és evident que també ens afecta perquè el català esdevé cooficial a la Catalunya Nord), però aquesta mena de notícies sempre em fan una mica més feliç. Potser jo no tinc motius per ser-ho, però molts pobles si que en tenen, perquè se’ls reconeix un ardu esforç de conservació, de diferenciació i de preservació de la seva riquesa cultural, se’ls reconeix el dret a ser diferents i a no ser culpats per ser-ho.

Si entre el xinés, l’anglès i el castellà pots anar per tot el món, que menys que permetre que les llengües minoritàries tinguin un desenvolupament normal com a vehicle social i cultural?

Aquesta nit, si la pluja ens deixa: Aplec del caragol!

Tags: Païs, Política, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
3 Comments »