… que no m’he preguntat mai per què cony segueixo escrivint…
PIC: És un arbre mort o en el camí d’estar-ho que hi ha en un caminoi per la zona d’Albatàrrec, convenientment tractat amb el GIMP. Darrerament tinc una estranya obsessió amb els arbres morts… No poden amagar com en són de retorçuts, com les persones desesperades.
Ja no vull ser mai més un codi, sinó que vull ser un alumne. No vull ser una estadística, vull ser un aspirant. No vull ser un número, vull ser jo mateix.
(Marc Parrot “Mis botas” dins Rompecabezas)
Un grat comiat: les plantes dels peus cremant en una festa major de puta mare.
Aquest era l’encapçalament del blog en els seus primers temps. N’hi havia un altre composat d’una dona nua (que en teoria era una prostituta real d’Storyville), un dibuix manga a tinta xinesa de la meva ex (no d’aquesta, de l’anterior) i no sé que més. Però aquest sens dubte triomfava llavors i encara ho fa ara. De fet, sinó fos perquè difícilment combina amb un tema normal seria a tots els que he tingut.
En aquest collage, hi podeu apreciar l’obsessiu pla del llit en forma de cor de la peŀlícula de Sin City, un tros d’un fons de pantalla de la nova edició de WoD, un dibuix d’una mà amb guants de reixeta i cadenes subjectant una rosa (desconec qui n’és l’autor, però m’agrada molt i va ser durant molt temps el meu avatar del messenger) i el mateix fanal repetit cada cop més petit per a donar la sensació de perspectiva d’un carreró, tot i que els petits no s’aprecien, quasi. El fons de tot plegat són degradats del Photoshop, amb el filtre Liquify i la font del títol és Bad Acid.
Trobada de monitors de la CECta, molt rebé. Potser en parlo o no.
Post-Postem: Avui m’han obert els ulls.
