Tot just ara he fet el primer assaig davant dels meus pares de l’exposició oral de dimarts. El power-point necessitarà uns quants retocs, però el treball en si ja està dat i beneït.
Sense gens d’antelació, fent honor a la meva sang llatina, que m’impulsa a ser un gos que no es capaç de lluitar contra el seu determinisme genètic, us penjo aquí la versió definitiva:
Que us aprofiti!
Redactant el treball de recerca i en concret un apartat que vaig dir que no entraria (en un comentari a aquesta entrada explico per què ara si que entra), se m’ha acudit, una estupidesa increïble, però que he de deixar en algun lloc:
Estrella de neutrons mugrons
Us ho imagineu?
Si ens imaginem extraterrestres ho fem com a éssers semblants a nosaltres o amb unes estructures que puguem arribar a anomenar orgàniques. Pocs han anat més enllà a imaginar models relativament semblants als terrestres. I els que hi han anat, han aconseguit hipòtesis vertaderament fascinants, però no per això menys impossibles. A continuació una teoria ben sorprenent.
El primer ingredient per a una forma de vida sorprenent és un medi sorprenent: una estrella de neutrons, probablement un dels darrers llocs on aniríem a passar unes vacances intergalàctiques, més que res per no morir esclafats. Aquest sorprenents cossos celests són el resultat d’una supernova, una estrella que ha esclatat en contreure’s sobtadament perquè ha esgotat l’hidrogen del seu nucli, que convertia en heli per fusió.
A la imatge, la imatge astronòmica del dia pel 24 de març del 2005 podeu veure les restes d’una supernova. Algun dels punts que brillen (o no) podria ser una estrella de neutrons, tot el que restaria del seu nucli. Com us quedaríeu si us dic que podria haver-hi vida en un d’aquests puntets (o en els de qualsevol altra supernova)?
Frank Drake, un dels pesos pesants en la bibliografia del meu treball de recerca, va postular una possible vida subatòmica en un medi com aquest. I és que si hagués de ser en algun lloc, tingueu per segur que no seria en un vulgar àtom d’urani… Per favor, quin poc glamour! Igual que la vida orgànica que coneixem requereix una química electrònica molt complexa, la vida a base de partícules subatòmiques requereix supernuclis que requereixen altíssima energia per formar-se.
I deia que l’estrella de neutrons era el medi ideal perquè la repulsió entre els neutrons n’eleva la temperatura fins a nivells inconcebibles, però estan forçats a quedar-s’hi, perquè al cap i a la fi, l’estrella de neutrons conserva gran part de la massa que havia tingut abans (però en un espai molt més reduït) encara hi exerceix atracció… En resum aquestes singulars condicions forçarien la topada entre neutrons i alguns protons i crearien nuclis atòmics de gran complexitat i mida formats potser, per més d’un miler de nucleons… A que acollona?
Aquestes reaccions de fusió, doncs, no serien estranyes i podrien donar lloc a alguna entitat capaç d’interactuar amb l’entorn i perquè no, de reproduir-se. Fins i tot podrien sorgir civilitzacions a partir d’aquí. Al cap i a la fi, desconeixem en molts aspectes el comportament de la matèria en unes condicions que no podem ni imaginar. Però la fi d’aquests complexos seria ben ràpida: és desintegrarien en qüestió de segons, quan no d’infinitèssims, com és desintegra un vulgar isòtop radiactiu sense la grandeur necessària per esdevenir vida. Pols ets i en pols et convertiràs. Però els processos a escala subatòmica ja tenen lloc en temps tant petits. Si la unitat de temps més petita que existeix en física equival a una fracció del segon que troba quelcom diferent a zero al seu quaranta-tresé decimal, és per alguna cosa… En un esternut nostre una suposada civilització subatòmica podria experimentar la seva gènesi, el seu auge i la seva caiguda en un pack 3 en 1 promogut per una imaginació inclassificable i una fe en la vida extraterrestre, que després de dedicar-li el meu treball de recerca quasi em fa feredat…
Per cert que aquest conte xinés no hi està inclòs, al meu treball de recerca, però hi té a veure. No deixa de ser un exemple de com de sorprenent pot ser (o no ser) l’existència.
A Catalunya, els alumnes de batxillerat han de presentar un treball de recerca en algun moment dels dos cursos que dura aquesta etapa. L’habitual al meu centre és començar a treballar a l’estiu que separa 1r i 2n de batxillerat, però jo vaig començar al febrer d’aquest any, amb una documentació exhaustiva sobre l’equació de Drake i una conferència de Jordi Isern, cap de l’IEEC.
Com fàcilment encertaran els més avesats en la temàtica, el meu treball de recerca busca extraterrestres. És un tema de difícil plantejament i que requereix força rigor científic per a no caure en el misticisme, per tal que les conclusions, puguin adequar-se el màxim possible amb aquesta opaca realitat.
I les meves dificultats no acaben aquí. A part del seu difícil tractament, és un tema abstracte i inhòspit en el que cal disposar de molts recursos per a poder fer experiments o un treball de camp seriós i fiable. I per si no fos poc, com que estic investigant sobre el que és un full en blanc, amb milers de preguntes al respecte, quines he d’incloure al meu treball de recerca, com i a qui les puc fer?
Com que totes aquestes qüestions m’atabalen i acabarien esquinçant la raó d’una ment tant delicada com la meva, em llenço al buit des de la paradoxa de Fermi, que des del meu punt de vista és el trampolí perfecte per abordar la recerca de vida aŀlienígena inteŀligent.
Començaré fent una breu descripció del meu punt de partida, la citada paradoxa de Fermi. Una sèrie de càlculs estimats (el més representatiu dels quals és l’equació de Drake) donen esperança per a que hi hagi vida inteŀligent a l’espai exterior i a més, contemplen la possibilitat que aquesta estableixi contacte amb nosaltres. Si les possibilitats existeixen i en algunes estimacions són altes, perquè encara no tenim notícia de cap forma de vida extraterrestre? Això és la paradoxa de Fermi: on s’han ficat?
Més de 200 teories de tota mena intenten explicar el visionari postulat d’Enrico Fermi, així que tot seguit, us n’exposaré una subtria (a partir de les que ja va triar Jordi Isern per a la seva conferència).
Una de les hipòtesis més lògiques i directes seria dir que no existeix cap mena de forma de vida alienígena, ja sigui inteŀligent o no. És terroríficament plausible: penseu en l’espai més gran que podeu concebre mai, sumit per sempre en la buidor d’una obra absurda en total desús. Això donaria arguments als meus estimats cristians i al seu Déu al que ens assemblem (i al que jo reso cada dia, per a que la seva identitat respongui a una bola d’espaguettis bolonyesa). Voldria pensar que no, però és molt possible que això acabi essent una motivació inconscient per a continuar peti qui peti amb el meu treball de recerca.
La majoria de càlculs de probabilitat dels que tinc notícia responen a la cerca de vida inteŀligent, però ningú dóna importància a la vida no inteŀligent, que és majoria democràtica no només en el planeta, sinó en l’espècie humana. Les possibilitats de trobar vida sense tenir en compte si és inteŀligent o no augmentarien força, per una simple ampliació de mires. Penseu en el cas terrestre. Quantes espècies inteŀligents hi ha per a cadascuna que no ho és? Aquesta és la hipòtesi més racional i una sobre les quals es basarà un dels experiments encara per concebre del meu treball. Si féssim un càlcul d’ordre de magnitud cercant éssers ben llestos i formosos, hauríem de multiplicar la xifra per un nombre ben nodrit, que alguns estimen al voltant dels 100 milions, per tal d’ampliar mires i buscar éssers no inteŀligents.
Si les dos teories anteriors responen a una ment equilibrada i racional, les següents entren dins l’àmbit científic com un elefant en una cristalleria. Però com que ningú les ha negat, encara, s’accepten amb recança. Anem amb una de les més famoses: la del zoo galàctic. Té moltíssimes variants i és especialment apreciada per aquest tipus d’indesitjables que creuen que som fills de monstres amb tentacles, vestits de faraona (no pas les d’Egipte sinó la Lola Flores) i performers de fanfàrria romanesa. Resulta que la terra no seria prou madura per pertànyer a una suposada comunitat intergaŀlàctica o estaria sotmesa per una civilització extraterrestre superior. Ells ens observen i saben que hi som, però nosaltres a ells no els podem veure. Esperen que madurem per a convertir-nos en els seus fillols a base de carboni, esperen a que ens engreixem o som víctimes d’un Gran Marcià? Inquietant, subtil i elegant com ella sola, la teoria… Ideal per deixar-ho caure en ple deliri etílic. Algú ha vist Dark City?
I finalment, l’amant, la puta… la que li fot les banyes a la senzilla i lògica teoria de que existeix vida, però que aquesta no és inteŀligent. En multitud d’àmbits de recerca extraterrestre es busca antropomorfisme, matèria orgànica, ones de ràdio convencionals, tecnologia similar a la humana. Però pot no ser així. Pot ser que tinguin una química basada en un element que no sigui el carboni (també hem proposo trobar quin és, ara que s’està desmitificant el silici), pot ser que puguin contactar amb nosaltres però no responguin al nostre esquema mental o que tinguin un sistema de comunicació diferent i inconcebible. A títol personal, crec que la imaginació humana no és suficient per abastar totes les possibilitats que pot donar la variabilitat de factors diferenciadors d’una espècie extraterrestre qualsevol. Algú ha llegit els Mites de Cthulhu?
Només el llibret que conté les possibles explicacions a la paradoxa de Fermi ja deu ser una obra apassionant. Agafeu-vos fort. Al proper post sobre el tema, els objectius concretats i unes quantes explicacions més a la paradoxa abans d’entrar al seguiment del treball en si. Salut!
