Demà me’n vaig de colònies per dotzè any consecutiu i en el meu segon any de monitor. La meva experiència s’ha multiplicat des dels finals de juliol de 2007 en que tants girs vaig voler imposar a la meva vida, però tot i així crec que tampoc em faltaran situacions noves per viure enguany. Només sé que no sé res.

L’any passat vaig cometre uns quants errors que lamento, tant pel que fa a la coordinació i al treball amb el meu grup de nens, com pel que fa a l’equip i sense partir amb cap objectiu clar, m’agradaria tornar de les colònies sense haver de lamentar-los altra vegada. Vaig a la recerca i captura de bons moments i no els penso deixar fugir pels viaranys més inhòspits de la meva personalitat.

He estat força estressat fins al darrer moment, tant pels assumptes relatius a l’esplai com pels que no hi guarden cap mena de relació (ahir mateix vaig estar rodant una petita escena d’In vino veritas) i això ho han acabat pagant el blog i algun que altre projecte literari. Però com que lamentar el temps perdut és perdre més temps, només em queda concentrar-me profundament, acabar de donar les darreres repassades a la meva entranyable motxilla (que ha marxat amb mi any rere any), anussar-me la panyoleta i dibuixar-hi la segona estrella.

Avui l’antic bidell de l’escola (el director de recursos humans a l’ombra) ha afirmat que tinc fusta de responsable. La veritat és que sabent el que comporta organitzar unes colònies com a monitor, no em ve gaire de gust arribar a un altre nivell. Encara que sembli mentira per les hores que m’hi passo, l’esplai segueix essent per a mi un hobby.

En fi i per anar acabant us deixo una cita preciosa. És la intro oral d’una cançó d’Albertucho anomenada El bueno, el feo y el malo, inclosa dins el seu darrer disc Amasijo de porrazos. La recita en Kutxi Romero, cantant de Marea…

Conozco la sonrisa brillante de las mañanas,
las tardes melladas, las desdentadas noches,
sé del aullar de gigantes en lumbres de aspa de molino,
sé del letargo de los sentidos entre el estruendo de monedas,
sé del néctar de las bocas y de su aliento en la nuca,
sé de las palabras inútiles como volutas de humo,
y de camas deshechas como lienzos desflorados,
sé de los bordes cortantes del canto herido
sé su demencial cordura
desconozco, sin embargo,
ese rostro vagamente familiar,
que me mira a cada instante…
.. desde el espejo.

Feu un nus a la punta de les vostres panyoletes i preneu-vos temps per a fer feliços als demés!

Tags: Cites, Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
2 Comments »

He tret un 6,57 de les PAU. Per molt que diguin aquesta nota és escòria humana. Em faig eco de la situació que es dóna cada any. Un garrulo integral pegant salts d’alegria per haver tret un quatre pelat, mentre que un paio amb més llums plora de ràbia per haver-se quedat a dues centèsimes d’audiovisuals o medicina. Però la vida és així. No té mesura de les coses.

Suposo que m’han acabat donant pel cul en un factor que no esperava: la mala caŀligrafía. No era el meu cas, però hi han vertaders genis amb mala lletra i no per això la gent no tracta d’entendre’ls. Da Vinci. En fi. Som una societat capaç d’inserir nuclis ceŀlulars en òvuls i fer néixer un ésser viu d’allí, però no som capaços d’avaluar la gent pels seus coneixements objectius, escriguin com escriguin.

Fa temps que a la meva ment hi ronda una reflexió sobre la profunda faŀlàcia que és l’avaluació. Tant des d’un rerefons filosòfic com des d’una òptica pedagògica o fins i tot des d’una perspectiva simplement humana. Qui pot garantir, que un alumne coneix? Res ni ningú. El coneixement es pot emmascarar o pot se que l’alumne no disposi dels recursos per expressar-lo i fer-lo entenedor. Així mateix considerar que pel fet de poder resoldre un problema de cinètica, un de solubilitat, un de valoracions, un de gasos i un d’atomística un alumne domina la química de segon de batxillerat és fer un pas inductiu incorrecte des de la lògica en que se suposa que actua la pedagogia. També podem parlar de coneixements amb vessants pràctiques i vessants teòriques, en que sovint només se n’avalua una, suposant que el coneixement d’unes va de bracet amb el de les altres, quan també ben sovint, no és així.

Així mateix, ara voldria dedicat unes paraules a les mencions d’honor. Aquests alumnes que treuen més d’un nou. Hi ha qui disposa d’una capacitat sobrehumana per absorbir coneixement. Però quan no és així… Cal tenir en compte que la vida d’un ésser humà està composada de diferents àmbits, als que cal assignar una dedicació mínima. Podem parlar de vida familiar, social i professional (on s’inclouen tant estudis com feina). Una persona necessita unes hores de lleure per a que el seu pas per aquesta vida sigui mínimament portador. En el moment en que algú es tanca a la seva cambra a estudiar sense mesura, a oblidar-se d’una part molt importat de les seves necessitats és com el que surt del metge sense adonar-se que li falta una cama. I si. Tinc una nota de merda (o el que a mi em sembla que és una nota de merda, no m’ho discutiu), però sóc molt i molt feliç. Per què? Perquè m’he rascat els ous més del que em mereixia.

Al setembre, comença una nova entrega d’aquesta farsa…

Tags: Diàlegs interns, Societat, Vida i misèria per (V)ΘZ
7 Comments »

Avui servidor s’ha passat unes hores en una localitat costanera. Com que a Lleida li diuen interior, no em sembla pas malament considerar la costa com a exterior. No ha estat cap dia especial: el mític regional de les set i deu i abans de les onze ja trepitjàvem la sorra, havent esmorzat pel camí i tot. Ens hem passat el matí a la platja i la tarda de relaxació total a la piscina.

D’alguna manera, em guareixo d’un curs a marxes forçades i em preparo, amb la cura de la tranquilitat pel que pot venir amb les notes de les PAU. També, desconnecto totalment abans d’iniciar el que està de moda anomenar com una nova etapa en la meva vida. En qualsevol cas és un moment de transició, sense cap tasca clara i amb grans oportunitats de bones estones i culturització. M’agrada molt poder dir que tinc temps per aquest llibre o que podré anar a aquest festival. El sistema educatiu del qual he estat un putxineli m’ha deixat tranquil per unes setmanes.

Mentre reflexiono sobre aquestes qüestions, també me n’he plantejat d’altres… Quin plaer troba l’ésser humà en els banys de mar? Aigua amb concentracions d’ions insuportablement alta esquitxant-te els ulls produïnt qui sap quin efecte molest… Grànuls minerals interposant-se entre les fibres del banyador (la feina és teva per treure-te’ls)… L’aigua en constant moviment, esperonada pel vent… Que hi ha de bonic en estar morè?

Aquestes preguntes manifesten que tinc molt temps lliure. De fet, això és la vida contemplativa, el no tenir res a fer. Bé, de fet si que en tinc, de coses a fer. M’havia proposat escriure molt durant l’estiu, per a tenir mig enllestida alguna cosa. Dir que ets universitari i que ets a punt d’acabar la teva opera prima oficial vesteix molt. Tanmateix, és una imbecilitat com les de dalt. També, i això ja és més seriós perquè afecta molta més gent, caldria prémer l’accelerador en la preparació de les colònies… Però avui no hi havia reunions…

Llegir les sàvies paraules d’Orwell mentre sento la remor del mar. Sentir l’aigua acaronant la meva pell, el seu frec, la seva ingravidesa que em permet contorsions impossibles. Conversar sense cap interès pràctic. Escoltar el silenci. M’han dit que això són les vacances.

Tags: Diàlegs interns, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Ja està. El sistema educatiu ha regurgitat una nova generació vers el món adult. Ara nosaltres ens estendrem, com una infecció, per tots els racons possibles de la societat. Uns quedaran avall i d’altres arribaran molt amunt, car forma part de les diferències intrínseques entre nosaltres. Les perspectives de triomf i felicitat són fràgils i incertes, però tenim dues eines molt importants amb les que, fins a cert punt podem contar.

La fe i la sort. De vegades penso que no són sinó la perversió l’una de l’altra, però això no ve al cas. Demano fe, però no en Déu, ni en Maradona, ni en l’horòscop, sinó en nosaltres mateixos, en les capacitats que, objectivament tenim i en les que no. Demano fe, perquè en qualsevol moment podem sorprendre’ns. Demano fe perquè ningú, ni tan sols Déu o aquells que diuen creure-hi, creu en nosaltres.

I mira, tant parlar, avui, sense fe ni sense sort he sortit de l’edifici polivalent del campus de Cappont de la UdL després de fer el darrer examen de les PAU. Ahir vaig fer dos exàmens, amb un buit de dues hores i mitja entre ells: filosofia i biologia. De filosofia, a triar entre Plató i Descartes. A triar entre dos mentiders, em quedo amb un que no empri totes les seves mentides per justificar-ne una dels altres: Plató. El text és un pèl ambigu perquè a l’hora de desenvolupar la 3a pregunta (on sempre cal fer un comentari general del pensament de l’autor) tant podia ser necessari desenvolupar el coneixement com la societat… En fi.

Pel que fa a biologia, he patit més que no em pensava: ha caigut evolució a la primera pregunta, amb un arbre evolutiu dels felins i al final m’he decantat per l’opció amb un problema de metabolisme i un d’immunologia.

Finalment, avui, exàmen de física sense comentaris i química, relativament bé tot i dubtar en un parell de problemes. Trobo que ha caigut molta pregunta teòrica o qualitativa, almenys més del que estic acostumat i també un problema de cinètica química, que ha donat lloc a una magnífica jam session.

El dia 25 es podran consultar les notes per internet i el dia 27 les podem passar a recollir per l’escola. M’agradaria poder esperar fins llavors per a veure-les però la temptació d’esguerrar-me dos dies serà massa forta. Vist el vist, tot apunta a que al final estudiaré biotecnologia.

Dues setmanes magnífiques per davant… Us deixo amb living on my own, de Queen. Versió original del 93 a mi m’agrada més el remix del 99, però que hi farem… Si no puc ni triar la carrera que jo voldria, com puc aspirar a triar una versió concreta?

Salut!

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
3 Comments »

Avui he fet els tres primers exàmens de les proves d’accés a la universitat. Castellà, català i anglès. De castellà he escollit l’inici de Nada, una noveŀla assequible i fàcil de comentar (vesteix molt fer-se el cultureta a la pregunta d’expressió), mentre que a català m’he decantat sense pensar-ho pel magnífic Trenta línies de Quim Monzó (inclòs dins el Mil Cretins, l’únic llibre seu que m’he comprat, i llegit, lògicament). Castellà m’ha semblat més fàcil que català, però tot és una mica confús aquests dies. A veure si no tinc gaire raó i la sintaxi em deixa una nota digna…

Anglès força senzill, tot i algunes respostes subjectives que se m’acostumen a travessar. No em motiva examinar-me d’una matèria on els correctors tenen dubtes… Demà filosofia i biologia. A veure que tal se’m dóna.

I per anar acabat, aquí teniu un conte inspirat en les PAU… Intenta ser un conte curt, però bé, jo sóc com l’escriptor protagonista de Trenta línies… No vegis la de barbaritats que he arribat a dir tractant de diferenciar conte i noveŀla…

Havia arribat la data clau. Començaven els exàmens oficials. Havien fet tot el que havien pogut, però ara només podien esperar, esperar que els seus esforços haguessin valgut la pena i que la seva fama en sortís ben parada. Ara només calia mirar els televisors que mostraven la sala d’exàmens on els seus alumnes gargotejaven enèrgicament en els seus quadernets. Només calia mirar… i encertar-la.

Mentrestant, dues professores xerraven, despreocupades:
-Se’n farien creus fa 20 anys si els haguessin dit que el nivell milloraria tant. Realment és una motivació extra per nosaltres que es pugui apostar amb les notes dels alumnes…
-200€ pel de la tercera columna de la segona fila! Aquest calda segur! -diu l’altra, agitant un bitllet groc amb la mà.
-No saps el que dius. Doble o res?

Demà no m’espereu… Fins dijous!

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
4 Comments »