L’any passat vaig cometre uns quants errors que lamento, tant pel que fa a la coordinació i al treball amb el meu grup de nens, com pel que fa a l’equip i sense partir amb cap objectiu clar, m’agradaria tornar de les colònies sense haver de lamentar-los altra vegada. Vaig a la recerca i captura de bons moments i no els penso deixar fugir pels viaranys més inhòspits de la meva personalitat.

He estat força estressat fins al darrer moment, tant pels assumptes relatius a l’esplai com pels que no hi guarden cap mena de relació (ahir mateix vaig estar rodant una petita escena d’In vino veritas) i això ho han acabat pagant el blog i algun que altre projecte literari. Però com que lamentar el temps perdut és perdre més temps, només em queda concentrar-me profundament, acabar de donar les darreres repassades a la meva entranyable motxilla (que ha marxat amb mi any rere any), anussar-me la panyoleta i dibuixar-hi la segona estrella.

Avui l’antic bidell de l’escola (el director de recursos humans a l’ombra) ha afirmat que tinc fusta de responsable. La veritat és que sabent el que comporta organitzar unes colònies com a monitor, no em ve gaire de gust arribar a un altre nivell. Encara que sembli mentira per les hores que m’hi passo, l’esplai segueix essent per a mi un hobby.

En fi i per anar acabant us deixo una cita preciosa. És la intro oral d’una cançó d’Albertucho anomenada El bueno, el feo y el malo, inclosa dins el seu darrer disc Amasijo de porrazos. La recita en Kutxi Romero, cantant de Marea…

Conozco la sonrisa brillante de las mañanas,
las tardes melladas, las desdentadas noches,
sé del aullar de gigantes en lumbres de aspa de molino,
sé del letargo de los sentidos entre el estruendo de monedas,
sé del néctar de las bocas y de su aliento en la nuca,
sé de las palabras inútiles como volutas de humo,
y de camas deshechas como lienzos desflorados,
sé de los bordes cortantes del canto herido
sé su demencial cordura
desconozco, sin embargo,
ese rostro vagamente familiar,
que me mira a cada instante…
.. desde el espejo.

Feu un nus a la punta de les vostres panyoletes i preneu-vos temps per a fer feliços als demés!

Fa temps que estic al lloro de la personalitat d’en Vigalondo, així que està clar que esperava la seva òpera prima amb candeletes i que després d’haver gaudit amb 7:35 de la mañana o Domingo aquesta no podia deixar d’agradar-me.

En Vigalondo es val de quelcom tant irreal i sèrie b com els viatges en el temps per desplegar una narració prodigiosa que sorprèn però que també avorreix ja que una bona fracció de la peŀlícula no és res més que la repetició d’aquesta des d’una perspectiva lleugerament diferent. Desgranant les sorpreses i els girs amb comptagotes, el film és una obra de fons, molt regular i amb un tempo genial que en una frontera incòmoda entre quedar curta i fer-se massa llarga

De totes maneres, Vigalondo completa amb Los Cronocrímenes el triumvirat gloriós del cinema espanyol del 2007 (i en gèneres força americans com el terror, el suspens i la ciència ficció): el que l’ha de renovar i el que està fent que es consideri l’estat espanyol com una potència emergent. Parlo és clar, de El orfanato, REC i els mateixos cronocrims. La nova fornada de directors fa gala d’un llenguatge agosarat i d’idees fresques.

Per a mostra, un botó dels Cronocrims… Si al tràiler sembla que el dolent de la peŀlícula sigui la mòmia rosa, quan ens enfrontem a la durada completa entenem que senzillament és tracta d’una caracterització passada de voltes dins una trama encara més brutal. A més, una cançó de Blondie apareix com a referent temporal al llarg del metratge i també, per la ràdio es felicita a Koldo Serra (director de The Backwoods) i íntim amic d’en Vigalondo. No sabria explicar perquè, però el panorama cinematogràfic necessita que els directors i guionistes s’esbargeixin amb els seus signes d’identitat

És molt interessant que en tota la peŀlícula només facin falta cinc actors (Karra Elejalde i el seu doble, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi Vigalondo) i uns escenaris relativament comuns (una universitat nazi que recorda a la de Los rios de color púrpura, un laboratori, el bosc i la casa de la Clara i l’Hèctor) per plantejar un ampli debat metafísic sobre la pròpia existència, la percepció d’aquesta i una cosa que em fascina: el determinisme temporal, com el que fa que l’Hèctor 2 tracti de fer que l’Hèctor 1 es fiqui a la màquina del temps (en Vigalondo li diu cubeta) peti qui peti. Perquè ha de repetir el mateix que ha patit ell? Realment cal? Si no em cau una pedra aquestes colònies algun dia en parlaré amb algú, ja que tampoc em veig en cor d’escriure sobre un tema tant abstracte.

En fi, una tarja de presentació absolutament recomanable (en Patrick Bateman l’elogiaria i tindria una profunda ànsia assassina). I que donarà al vostre vagatge cultural l’encant de la genialitat desconeguda.

Ja veig com se’n va Ballack sol
(amb un joc que ja voldria en Villa
estirat a la seva camilla)
pixant-se al botifler Puyol…

Les càmeres gravaran com queda enrere Sena
i com poc després, fútilment es llança Marchena
Mentre sonen rimes imbècils amb maravilla
el germànic perfora la meta d’en Casillas…

Rolfes, Hitzspilberger, Lahm,
la graderia alemana és un clam…
Torres, Hernández i Albelda
només poden menjar merda…

Per tal d’exterminar població,
A Alemanya hi van tenir el führer
que no té ni punt de comparació
amb el seu homòleg íber.
Al segon li deien caudillo
i mereixen que se’ls cepillon.

Aquell nostre davanter de nom impronunciable
pujarà, heroic i amb gosadia a rematar
però, el Pèrfid Judes mai apreciarà
que la seva traïció és imperdonable

En Carreño i en Camacho s’estiraran dels cabells
perquè, encara es pensaven que podien, tots ells…
De totes maneres, han triomfat
car l’opi del poble ha fet que rics i pobres
imaginessin que Espanya guanyava de sobres.
I un cop més, per bé o per mal, els han puat…

Per a quan un desplegament mediàtic igual i unes celebracions multitudinàries per l’Eurocopa de korfball?

Ah si, i una pregunta… Què fa Espanya quan guanya l’Eurocopa? Apagar la Play…

Suposo que m’han acabat donant pel cul en un factor que no esperava: la mala caŀligrafía. No era el meu cas, però hi han vertaders genis amb mala lletra i no per això la gent no tracta d’entendre’ls. Da Vinci. En fi. Som una societat capaç d’inserir nuclis ceŀlulars en òvuls i fer néixer un ésser viu d’allí, però no som capaços d’avaluar la gent pels seus coneixements objectius, escriguin com escriguin.

Fa temps que a la meva ment hi ronda una reflexió sobre la profunda faŀlàcia que és l’avaluació. Tant des d’un rerefons filosòfic com des d’una òptica pedagògica o fins i tot des d’una perspectiva simplement humana. Qui pot garantir, que un alumne coneix? Res ni ningú. El coneixement es pot emmascarar o pot se que l’alumne no disposi dels recursos per expressar-lo i fer-lo entenedor. Així mateix considerar que pel fet de poder resoldre un problema de cinètica, un de solubilitat, un de valoracions, un de gasos i un d’atomística un alumne domina la química de segon de batxillerat és fer un pas inductiu incorrecte des de la lògica en que se suposa que actua la pedagogia. També podem parlar de coneixements amb vessants pràctiques i vessants teòriques, en que sovint només se n’avalua una, suposant que el coneixement d’unes va de bracet amb el de les altres, quan també ben sovint, no és així.

Així mateix, ara voldria dedicat unes paraules a les mencions d’honor. Aquests alumnes que treuen més d’un nou. Hi ha qui disposa d’una capacitat sobrehumana per absorbir coneixement. Però quan no és així… Cal tenir en compte que la vida d’un ésser humà està composada de diferents àmbits, als que cal assignar una dedicació mínima. Podem parlar de vida familiar, social i professional (on s’inclouen tant estudis com feina). Una persona necessita unes hores de lleure per a que el seu pas per aquesta vida sigui mínimament portador. En el moment en que algú es tanca a la seva cambra a estudiar sense mesura, a oblidar-se d’una part molt importat de les seves necessitats és com el que surt del metge sense adonar-se que li falta una cama. I si. Tinc una nota de merda (o el que a mi em sembla que és una nota de merda, no m’ho discutiu), però sóc molt i molt feliç. Per què? Perquè m’he rascat els ous més del que em mereixia.

Al setembre, comença una nova entrega d’aquesta farsa…

El senyor Baradell era mecànic jubilat i n’entenia força del seu ram. Així que va proposar-se buscar una solució. Una solució definitiva… Amb l’odi i la frustració covats durant anys, va idear una maquinota capaç d’exhalar boles de foc, bombolles de gas a altíssima temperatura que esclatarien després d’uns segons de contacte amb l’aire a temperatura normal. S’hi va posar a treballar, al garatge de la casona que havia compartit amb la seva difunta esposa. Va posar a funcionar tots els seus coneixements i tota la seva inventiva per crear una variant del motor de combustió tradicional però destinada a ser un giny pirotècnic assassí. Una màquina que amb les seves explosions atrauria només als afeccionats als petards i els produiria greus cremades, quan no la mort. Cada dia encomanava una bombona de butà, que el repartidor li duia diligentment sense fer preguntes i poc a poc, anava comprant les peces en una botiga de recanvis on acostumava a proveir-se quan treballava. Ben aviat es va adonar que moltes peces requeririen de modificació i que no algunes altres requeririen soldadura especial que les hauria de fer resistents a la calor.

El matí de la vigília duia dues bosses de plàstic carregades amb la darrera remesa de peces. Feia força calor i duia l’esquena de la camisa xopa de suor, sobretot per l’esforç, però també per la calor. De sobte, en tombar una cantonada, un petard va esclatar als seus peus. Va lamentar no tenir acabada la seva màquina infernal i no poder oferir a aquella colla de mocosos alguna cosa més contundent que un “Què cony us heu pensat?”.
-Ei, iaio que el carrer és de tots!
-Fora de la meva vista o truco a la policia! -va bramar amb veu rogallosa el senyor Baradell. Encara va sentir com renegaven mentre s’allunyaven a pas lleuger.

A la tarda, després de dinar, va telefonar al que havia estat el seu taller. L’havia traspassat al seu etern assalariat, en Tomàs, amb qui guardava molt bona relació. S’hi va posar el seu antic treballador i van estar xerrant sobre la feina i sobre alguna que altra anècdota curiosa. Finalment, el senyor Baradell li ho va demanar:
-Escolta Tomàs, necessitaria que em deixessis la soldadora del taller aquesta tarda. I si em poguessis fer un lloc per unes hores…
-Ei, doncs jo estava a punt de tancar, que me’n vaig a passar Sant Joan a la platja… Si vols t’esperem, et deixo les calaus i tanques tu mateix.
-Moltes gràcies Tomàs, no saps com t’ho agraeixo.

El taller era a un quart d’hora de casa i el principal problema era recórrer el carrer amb la voluminosa andròmina sense cridar l’atenció (tenia una caldera on ben bé hi podia entrar un adult assegut). Va mirar per la finestra i va veure els nanos d’abans llençant petards davant del seu jardinet. Va mirar el pot on deixava sempre algunes monedes que li tornaven de canvi i en va treure en total unes mil cinc-centes pessetes en moneda petita.
-Ei, nois! Us voleu guanyar les garrofes?

Aquells nens se’l van mirar am un gest escèptic. Un petard retardat va posar el punt de l’interrogant a la pregunta. La majoria dels xicots va assentir. Ell els va fer passar al garatge i els va indicar que calia transportar la massa amorfa de peces metàliques fins a un taller a un quart d’hora de distància. Els nois no s’hi van negar i van carregar-ho entre els cinc que eren. Pel carrer, el senyor Baradell va dubtar sobre que podria pensar la gent que veguès aquella insòlita comitiva. Sens dubte devien cridar l’atenció.

Va demanar als improvisats traginers que s’esperessin a la cantonada del taller, mentre ell recollia les claus sol, per tal de no aixecar les sospites d’en Tomàs. L’espera va semblar massa llarga als nois i així li ho van fer saber al senyor Baradell. Aquest va donar-los tres-centes pessetes a cada un i els va aviar amb bon vent. Els nois, però, van voler quedar-se i davant la prohibició del vell, van optar per amagar-se al despatx, que quedava proper a la porta del local.

El senyor Baradell va posar-se a treballar en la màquina que havia de posar punt i final al seu calvari anual i aviat, els nois, en no poder-se exposar a la vista de l’home, van acabar per avorrir-se.
-I si li llencem un petard perquè s’espanti? Ja sabeu com es posa…
Ràpidament tots van afegir-se a la idea.

Mentrestant, el mecànic jubilat ja havia enllestit la seva màquina. Només li calia colocar-hi la bombona. La vàlvula que havia instalat per a tal efecte, quedava sota de la caldera, inaccessible ni que s’estirés al terra, així que va decidir baixar al fossar. Allò va semblar-los una bona ocasió als seus ajudants desertors per a llençar un petard dins el fossar. Era un cartutx que havien fet comprar al germà gran d’un d’ells perquè els petards d’aquella potència els estaven prohibits a la seva edat. El més agossarat del grup el va encendre i el va llençar a dins, mentre tots fugien entre riallades contingudes.

El senyor Baradell havia acabat d’obrir la vàlvula de la bombona va sentir un copet darrere seu, seguit d’unes corredisses. Va girar-se i va maleir els ossos de les criatures (qui, sinó aquells nens del dimoni?) en aquell mateix moment. Un petard enorme consumia els darrers milímetres de metxa just al cantó de la bombona de gas de la màquina soldadora. L’ona expansiva d’aquella explosió faria esclatar la de butà que havia d’alimentar les boles de foc… Dues explosions seguides dins un fossar sota una màquina que no tenia cap altre objectiu sinó la ignició i la deflagració de gasos, no podien significar res més que la mort. Només li quedava el consol, que d’haver-lo posat en marxa, el seu enginy hauria donat uns resultats exceŀlents… No va quedar d’ell cap empremta que l’identifiqués, excepte la paraula d’un jove mecànic consternat.

Des de llavors, moltes nits de Sant Joan, l’esperit de Joan Baradell es fa present en moltes fogueres i en moltes revetlles i de sobte, un petard arrenca dits o algú cau dins la foguera. Es parla de l’atzar i de la poca precaució, però es faria més honor a la veritat si es pensés que l’ànima humiliada del senyor Baradell cerca, any rere any, a tota mena d’amants del foc i la gresca per a cremin com ell va cremar…