El segon dia d’aquest juliol entrant, pels volts del migdia, pujaré en un autocar juntament amb els meus companys d’equip i 58 infants i joves. La destinació, Arbúcies i l’objecte d’aquest viatge són 11 dies de convivència, d’activitats, gimcanes i de bones estones.

Com que ens vam esperar massa per triar la casa, no ens va ser possible triar les dates i per això marxem tant aviat. Aquesta circumstància s’escau precisament en un any tant dolent com aquest, en que tres monitors hem fet les PAU, en que d’altres estan batallant amb els exàmens universitaris, amb les suplències per vacances a les seves respectives feines i la futura responsable se les ha hagut amb unes oposicions. Totes aquestes circumstàncies han fet que ens repartíssim les tasques de programació i que es dissenyessin individualment activitats que l’any passat vam programar de forma coŀlectiva (i amb força calma). Així doncs, la cosa ha acabat amb l’equip sense poder-se trobar i fent llistes de material i recopilant programacions a marxes forçades.

Hi ha molta feina per fer en 10 dies: preparar murals, comprar material, preparar-lo, empaquetar-ho tot i després, que tothom sàpiga el que es farà, ja que en haver programat individualment la gent només sap que cal fer el dia que han fet ells l’activitat…

Aquest any també hi ha un canvi de registre força bèstia respecte l’any passat. A mi m’agrada esperar-me en l’assignació de grups, no demanar-ne cap i esperar al que em toca per assignació. I aquest any he acabat al grup de petits (que acaben de cursar primer i segon de primària) en un grup que, pel que sé dels nens que venen i pel que me n’han dit, serà dinamita pura. Tot i així, hi haurà un dia en que me’n deslliuraré i estaré narrant una partida de Vampiro: la Mascarada per als joves, (que han cursat entre 1r i 4t d’ESO). La meva terapeuta ocupacional també farà de narradora i l’he d’ensinistrar en els pocs dies que queden… I encara no sé com. En qualsevol cas, la cosa promet.

Així mateix, algun dia d’aquest cal marxar pels paratges del Montseny a fer el recorregut de la travessa dels joves…

Ens en sortirem?

Bé i si no ens en sortim, sempre tenim l’habilitat indispensable de qualsevol monitor: improvisar.

Tags: Lleure educatiu // 1 Comment »

M’estic llegint 1984 del gran Eric Blair, qui signava les seves obres com a George Orwell…

No es solo que el pasado cambiara, es que cambiaba continuamente. [...] Des de luego, eran evidentes las ventajas inmediatas de falsificar el pasado, pero la última razón era misteriosa [...]
Se preguntó como ya lo habia hecho muchas veces, sino estaría él loco. Quizás un loco era solo una mínoria de uno. Hubo una época en que fue señal de locura creer que la tierra giraba en torno del Sol: ahora, era locura creer que el pasado es inalterable. Quizá fuera el único que sostenía esa creencia, y, siendo el único, estaba loco. Pero la idea de ser un loco no le afectaba mucho. Lo que le horrorizaba era la possibilidad de estar equivocado.
[...] miró el retrato del Gran Hermano que llenaba la portada. [...] Era como si una inmensa fuerza empezara a aplastarle a uno, algo que iba penetrando en el cráneo, golpeaba el cerebro por dentro, le aterrorizaba a uno y llegaba casi a persuadirle que era de noche cuando era de dia. Al final, el Partido anunciaria que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Era inevitable que llegara algún dia al dos y dos son cinco. La lógica de su posición lo exigía. Su filosofía negaba no solo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. Lamayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?
[...] El Partido os decía que negaseis la evidencia de vuestros ojos y oídos. Esa era su orden esencial. [...] Y sin embargo era el, Winston, quien tenía razón. Los otros estaban equivocados y él no. Habia que defender lo evidente. El mundo sólido existe y sus leyes no cambian. [...]
La libertad es poder decir libremente que dos y dos son cuatro

1984 de George Orwell editat traduït per Rafael Vázquez Zamora i editat per Círculo de lectors, pàgines 77 i 78

El progrés duu a la rebeŀlió contra l’status quo i l’única manera d’evitar aquest progrés és destruint la producció econòmica que crea excedent, que és el que sempre permet el progrés. La guerra, a part de sumir en la pobresa a la població, dóna la base psicològica per al control social. Els grans líders doblepensen: saben que la guerra és inútil i que només serveix per mantenir ocupada la població i al mateix temps, tenen una fe cega en la seva victòria.

La competència requereix millor indústria i això demana treballadors més ben formats i amb més capacitat de pensar per si mateixos. Així doncs, no surt a compte tractar de millorar ni tan sols la maquinària de guerra ja que, a llarg termini això podria causar una insurrecció.

Tags: Cites, Literologia, Política // 2 Comments »

Existeix la perfecció com a idea platònica i objectiva? Després d’una interessant conversa al respecte, ha sortit reforçat el meu punt de vista que en nega tota la possibilitat. La perfecció i totes les qualitats que requereixen un ideal perfecte (bellesa, equilibri, bé, mal, veritat…) parteixen de la consideració subjectiva. No hi ha un ideal comú al qual puguem recórrer, sinó que qualsevol disputa sobre la qualitat d’una obra d’art és un cul de sac total i absolut per la impossibilitat de contrastar les concepcions personals de la perfecció.

I això passa per una trampa latent en la definició de la perfecció com a tal: tenir totes les qualitats o no tenir defectes. Molt bé. Però, com és lògic, no pot tractar-se de totes les qualitats (ja que una cosa no pot ser gran i petita des de la mateixa perspectiva), sinó que només podem parlar de les necessàries per complir una missió? I les qualitats o els defectes són percebuts de forma totalment subjectiva i immanent. No té sentit fixar un codi de perfecció que no s’adiu amb la individualitat.

I aquí rau una profunda contradicció en la natura humana: ens necessitem, però aquest subjectivismes minen la nostra convivència fins al punt que per uns, un acte és noble i per als altres pot ser detestable. Però no podem assumir aquesta realitat. De cap de les maneres. Vegem-ho amb uns quants exemples autobiogràfics…

La factura humana està basada en la rectitud de les formes i això es fa palès més que mai en els regles per a infants. Jo de petit, amb tots els regles que vaig tenir em feia la mateixa pregunta: com aconsegueixen que sigui recte, si a la natura no hi ha res recte del que prendre’n la forma? La resposta era clara. Amb un motlle? Però, com nassos han fet aquest motlle? Molt probablement amb un altre motlle. En algun moment deixem de dependre de motlles amb orígens obscurs? També de petit, seguint un raonament anàleg, em preguntava per qui formava als mestres. Ara sé que són els professors universitaris, que també són mestres, al cap i a la fi. Però per ensenyar a un mestre, cal un coneixement superior a aquest, oi? Llavors, per ser el que ensenya al que ensenyarà un mestre, encara s’ha de ser més bo?

De més gran he entès que l’explicació als dos casos es pot trobar tocant de peus a terra, però per iŀlustrar la idea n’hi ha prou. I és que tot plegat és una mena de camí viciós a l’infinit (en comptes d’un cercle). Potser aquest infinit inabastable no és altra cosa que la perfecció?

En qualsevol cas, la perfecció i molts altres ideals són poc més que una teoria totalment irreal que simplifica el nostre món. Creure que hi ha un referent objectiu que unifica les nostres visions discordants és summament reconfortant. Sobretot, quan l’alternativa és copsar que no hi ha enteniment possible entre humans degut a que tot passa pel garbell de la pròpia individualitat…

Tags: Deliris, Diàlegs interns // Add Comment »

Avui servidor s’ha passat unes hores en una localitat costanera. Com que a Lleida li diuen interior, no em sembla pas malament considerar la costa com a exterior. No ha estat cap dia especial: el mític regional de les set i deu i abans de les onze ja trepitjàvem la sorra, havent esmorzat pel camí i tot. Ens hem passat el matí a la platja i la tarda de relaxació total a la piscina.

D’alguna manera, em guareixo d’un curs a marxes forçades i em preparo, amb la cura de la tranquilitat pel que pot venir amb les notes de les PAU. També, desconnecto totalment abans d’iniciar el que està de moda anomenar com una nova etapa en la meva vida. En qualsevol cas és un moment de transició, sense cap tasca clara i amb grans oportunitats de bones estones i culturització. M’agrada molt poder dir que tinc temps per aquest llibre o que podré anar a aquest festival. El sistema educatiu del qual he estat un putxineli m’ha deixat tranquil per unes setmanes.

Mentre reflexiono sobre aquestes qüestions, també me n’he plantejat d’altres… Quin plaer troba l’ésser humà en els banys de mar? Aigua amb concentracions d’ions insuportablement alta esquitxant-te els ulls produïnt qui sap quin efecte molest… Grànuls minerals interposant-se entre les fibres del banyador (la feina és teva per treure-te’ls)… L’aigua en constant moviment, esperonada pel vent… Que hi ha de bonic en estar morè?

Aquestes preguntes manifesten que tinc molt temps lliure. De fet, això és la vida contemplativa, el no tenir res a fer. Bé, de fet si que en tinc, de coses a fer. M’havia proposat escriure molt durant l’estiu, per a tenir mig enllestida alguna cosa. Dir que ets universitari i que ets a punt d’acabar la teva opera prima oficial vesteix molt. Tanmateix, és una imbecilitat com les de dalt. També, i això ja és més seriós perquè afecta molta més gent, caldria prémer l’accelerador en la preparació de les colònies… Però avui no hi havia reunions…

Llegir les sàvies paraules d’Orwell mentre sento la remor del mar. Sentir l’aigua acaronant la meva pell, el seu frec, la seva ingravidesa que em permet contorsions impossibles. Conversar sense cap interès pràctic. Escoltar el silenci. M’han dit que això són les vacances.

Tags: Diàlegs interns, Vida i misèria // Add Comment »

PrisonBreak és una sèrie nordamericana emesa per LaSexta a l’estat espanyol. Després de seguir de forma intermitent la primera temporada, a la segona m’hi vaig enganxar definitivament. Hem considero un espectador fidel, tot i que cada cop més, noto un cert regust a Lost. Aquesta darrera sèrie tampoc l’he seguit gaire, però pel que en sé, al seu fons hi batega un misteri tant gros que sembla irresoluble, com a PrisonBreak. Quins motius tinc per afirmar això? Doncs que ahir es va acabar la tercera temporada igual com va començar: sense cap pista nova que permeti avançar en el misteri sobre la Compañía i els seus objectius, i, en conseqüència tampoc sabem com se la pot eliminar (suposant que aquest sigui l’objectiu final de la sèrie). Així doncs, PrisonBreak comença a ser sinònim per a mi de Mama, he començat una sèrie i no sé com acabar-la.

A mi personalment, cada cop em mereixen més respecte les subtrames veient com el misteri al que s’enfronten en Lincoln i en Michael no ha avançat ni un pas durant el munter de capítols que han dedicat a escapar de Sona. Suposo que l’objectiu central d’aquesta temporada era aquest, però allargar el desconcert del públic no és una bona estratègia. Per això, per al fan, cada cop és interessant veure com evoluciona la relació entre en Lincoln i la Sofia o com s’ho manega en T-Bag al capdavant dels presoners de Sona o gaudir de les petites argúcies que solucionen l’argument d’un capítol. Perquè de la Compañía ben poques coses se’n sabran… En poques paraules, la trama general dels episodis perd a velocitat supersònica, tot i que els capítols per si sols són vertaderes obres mestres de guionatge de suspens.

A més, a diferència de House, PrisonBreak té un petit problema de caracterització. Té personatges genials com el propi T-Bag, l’Alex Mahone o en Sucre, però els que duen el pes de la sèrie, en Lincoln, en Michael i, ara recentment, en Whistler (si Whistler no es pescador, entonces, que es? Ni això han pogut descobrir, els molt paràsits) són descaradament ambigus i un no ho acaba de veure clar, tot i que entre tots tres fan unes proeses que ben bé els valdrien l’admiració de l’audiència.

Si la quarta temporada no és rica en descobriments varis, PrisonBreak haurà protagonitzat el declivi qualitatiu més gran de la història televisiva. Molt, molt gran… És el que té construir una casa sense paret mestra… Tindrà una façana preciosa, que en tractar d’encaixar en la globalitat, farà figa…

Tags: Televisió // Add Comment »