Per començar, no m’agrada el títol de la peŀlícula perquè les masses ignorants poden relacionar la trama amb quelcom que voli sobre escombres (tot i que ni tan sols es compleixin les lleis bàsiques de la concordança). Per a aquestes masses ignorants s’ha afegit un petit però visible It’s in Belgium al cartell cinematogràfic i a la introducció. Si l’haguessin distribuït en català o amb el títol sense traduir no s’hagués donat aquest error. Deixant de banda consideracions imbècils vàries…

Cagon la puta, feia temps que no veia una peli tant bona! Al cinema s’hi va per a gaudir i no per a que t’escalfin el cap amb bajanades. McDonagh, el director d’aquesta obra d’art és el Tarantino madur, els Coen encertats i el Ritchie simplista. És el puto amo. Signar un guió i dirigir una pelicula que sense cap mena d’artifici superflu colpeix tant com In Bruges és d’Oscar i reconeixement pòstum per tota l’eternitat. Idees, claredat, símbols, concisió: el ganxo és omnipresent al llarg del metratge i ens atreu cap a un desenllaç imprescindible, en que una mena d’eco de la tragèdia que desencadena l’argument hi posa punt i final.

Encara sobre la línia de la història i del guió, és també molt recomanable parar esment en els detalls no tant globals i més concrets, com ara les conversacions genials, l’humor personalíssim i el sorprenent d’algunes escenes (el sopar d’en Ray i la Chloé, o en la confusió d’en Harry just al final del film). Un guió de manual. I és la seva opera prima. Realment, per al seu proper llargmetratge aquest director té molt a perdre…

Deixant de banda aquest apunt, m’agradaria centrar-me ara en la gran bellesa visual de la cinta, amb la grandiosa Bruges com a escenari i que arriba a participar fins a extrems insospitats en l’argument, tot i que això no vol dir que, prèvia modificació de gran part del guió, la història no hagués pogut tenir lloc en un altre indret. Parafrasejant a Woody Allen en les seves declaracions sobre Vicky Cristina Barcelona (yo Woody Tarzán, tu Jane…): és una carta d’amor a Bruges.

És també exceŀlent la banda sonora, a càrrec de Carter Burwell, que s’adapta a l’aire de fantasia de la ciutat i que, per exemple, hi aporta uns tocs de noir genials amb una peça al més pur estil Apocalyptica durant el desenllaç del film.

M’ha fet gràcia que al repartiment hi coincideixin dos actors que també van coincidir a la quarta entrega de Harry Potter: Brendan Gleeson, Clémence Poésy i Ralph Fiennes. Mentre que el guió és espaterrant, les interpretacions tampoc són res de l’altre món si bé cal destacar una professionalitat que no es troba en d’altres filmacions. Especialment recomanables Fiennes i el protagonista masculí i home de penis gran, Colin Farrell.

Una peŀlícula per recordar i que, sens dubte, esdevindrà per a mi un film de capçalera. Qui diu que la cartellera estival no té qualitat?

Tags: Cinema // Add Comment »

De vegades tinc la sensació que el món de l’absurd és un món a part, amb prou feines més gran que el nostre, i per tant, limitat. Que no és cap univers paraŀlel on simplement res té sentit i podem obviar les cartografies per caminar per un terra que esdevé sostre… Sinó que calen brúixoles i sextants i no només passos i vaixells. Fins i tot per ser absurd s’ha de saber-ne ser, car de vegades l’absurd grinyola. Però potser tot plegat és només una sensació. Absurda com qualsevol altra.

Hi ha gent ignorant que tot parlant vol aparentar una cultura que no posseeixen i sovint sentencien després d’una repetició de conceptes: valga la rebundáncia… Si se’m permet, només en aquests casos, hauríem de dir Valga la rebuznáncia, més aviat. I per cert que no són ni dos, ni tres, ni quatre.

Tags: Deliris // Add Comment »

Aquí (i allí) pel que faci falta.

Tenia pensat de penjar aquesta cançó. I ho faig igualment. Una abraçada molt forta, till the end.

Tags: Música, Vida i misèria // Add Comment »

L’estiu en aquestes terres és una època de l’any en que es fa necessari trobar algun que altre mètode per a suportar la calor. I un dels més socorreguts, especialment entre la joventut és la piscina, aquella prodigiosa massa d’aigua entaforada que refresca cossos i ments per un preu sempre molt baix…

Jo des de sempre he viscut en un edifici amb piscina comunitària i no sé si per afinitat o per convenciment prefereixo banyar-me a casa que no pas anar-me’n a una piscina pública a sucar el meu cos en la mateixa aigua que dos-cents proletaris més.

A part de la pregunta evident de Què fas en una piscina tot el dia? que faig quan se’m proposa anar a passar el dia en una piscina pública (tinc el mateix dubte, amb una de privada, però amb una casa al cantó, la cosa canvia), tinc moltes objeccions al sistema, tot i que abans que res he de reconèixer que no vull convèncer a ningú i que les reticències que hi pugui tenir són manies meves. M’està bé que la gent que no disposi de piscina privada empri les piscines públiques que per això les han fetes, coi!

Les meves reserves existeixen per raons ultrapijes. Com ara que no em ve de gust compartir l’espai amb altra gent i que no vull estar pendent de les meves propietats (tovallola, xancletes, motxilla amb llibres, ulleres, música en algun suport, mòbil…), tant per si molesten, com per si algú se les enduu. Crec que la diferència respecte aquest darrer punt és important, sobretot per un miop sense lents de contacte com jo. El fet que no m’agradi compartir l’espai és una raó simplement de comoditat. I la cosa també és extensible a l’aigua. M’agrada nedar sense impediments (l’Arqueòleg Glamurós va escriure un relat que, sense l’argument gay, tracta perfectament com em sento a l’aigua) i no m’agrada haver de vigilar de topar amb nens, avis o adolescents bestiotes.

I com que jo també sóc un adolescent bestiota, crec que a ningú li agrada que vagi a tocar els ous en una piscina pública. Si vull jugar a ofegar la gent, ho faré en una piscina privada, en que només rebran mal els meus amics, coneguts i saludats i si vull saltar fent el gamarús, no hi ha perill que em carregui a ningú. Enllaçat amb això, també hi ha el tema de la privacitat. En una piscina m’agrada sentir-m’hi com a casa, relaxar-m’hi i gaudir el moment i això implica certes actituds que es desenvolupen millor sense desconeguts a la vora. No parlo de pixar-me a dins ni d’anar en pilotes pel món, sinó de quedar-me al mig de la piscina fent el mort o de coŀlocar-hi un matalàs inflable si em ve de gust, sense que ningú em pugui dir res (i compte, que el pitjor no és que m’ho diguin, sinó que tinguin la seva raó per fer-ho)

Cada dia més neocon, tu…

Tags: Diàlegs interns, Societat // Add Comment »

Ja fa molt temps que abomino el dol, com a expressió hipòcrita del dolor però també fa molt temps que tinc una mena de respecte irracional a la mort. Tot seguit tractaré d’ordenar la convivència d’aquests dos pensaments…

Un vetllatori em sembla un acte absurd i toca pebrots, com també m’ho sembla una missa pel difunt. No són simples ganes d’anar contra l’establert, sinó que realment, no hi ha cap raó científica o lògica que ens impulsi a donar condols o a pregar per una ànima (una ànima, ja veus tu!). Dient-li a algú que ho sents molt, que l’acompanyes en el sentiment o coses d’aquestes és recordar-li que s’espera que ha d’estar trist. I mira, això d’estar trist per nassos és com els gòtics aquests que es creuen que el món és una vall de llàgrimes o com els emos que només pensen en suïcidar-se. I ja ni parlem de les misses. Un desconegut fotent la pota constantment dient barbaritats sobre el mort. No banalitzem la mort, si us plau…

Des que he tornat de colònies, valoro molt la importància del record. I cada cop té més pes una frase que podeu veure als tastets de saviesa: No ploris perquè ha acabat, somriu perquè ha passat. No hem de plorar una absència, hem de somriure davant uns records. Suposo que és per aquesta mena de culte al record, que també tinc la idea d’un cert respecte a la mort. La única forma de seguir viu que té el difunt és a la memòria de la gent, per això crec que és important un període similar al dol, però sense les connotacions religioses ni socials d’avui en dia. Senzillament, unes setmanes d’especial recordança, sobretot respecte allò que havíem oblidat, de mirar fotos, d’endreçar afers i de pensar en com seguir sense el mort. I prou. Rebolcar-se en una pèrdua és més que nefast.

I el dol convencional, s’hi rebolca a base de bé. Tots els records que es rememoren són per lamentar la pèrdua i tot gira al voltant del patiment. No es pot entendre el període d’assumpció de la mort (de copsar-la, si voleu) com un temps en que plànyer una absència sinó com una mena d’agrament del pas per la nostra vida del mort?. I prou. Al cap i a la fi, hi han coses que s’han d’entomar amb optimisme, sinó no arribarem enlloc.

Un altre tema a part és el de l’enterrament en si. Quin sentit lògic hi ha en malgastar espais enormes en acumular-hi cadàvers? L’enterrament sorgeix de l’intent d’evitar malalties derivades de la descomposició o en una suposada fe en la transcendència del cos (ocultant-lo, suposem que se’n va al cel…?), no pas d’un respecte real cap al mort. Perquè un cop mort, creu-me que t’és impossible encertar on et desen… Així que atenció amb reivindicar moltes vegades coses com enterraments dignes (i que ningú em vingui amb el tema de la memòria històrica), que al mort li és igual. A més, com que avui en dia no hi ha cap possibilitat de ressurrecció o d’error de diagnosi en la mort, hauria de ser obligatòria la incineració, donat que només es declara una persona morta quan es troba en estat de mort cerebral. A més, la incineració és la opció més pràctica: no s’ocupen espais que es podrien destinar a altres usos i s’evita el més mínim desvari bacteriològic per part del nostre estimat cadàver. Que s’hauria de per higiene? Doncs si, i gràcies que no proposo el reciclatge de cossos en adobs o en altres estris.

I derivant d’això… tema tombes, criptes i mausoleus. Queden de puta mare a les noveŀles gòtiques, però vincular el record de la teva persona a un espai concret és realment trist i taujà… Einstein ho va veure clar i es va fer incinerar per tal que la seva tomba no fos un indret de peregrinatge friki. Quina mena de sentit tindria visitar la tomba de l’ilustre físic podent retre-li un tribut millor emprant les seves teories? Que no em recordin a la tomba, que em recordin per les meves obres. I compte, que no és una crida a la grandesa, que els teus fills també són obres teves!

El dol i la manera d’entendre la mort a la societat occidental deriven de les ganes d’autoflageŀlar-se i d’un fetitxisme malaltís, i el fet que ho hagi de dir jo, que no sóc precisament l’alegria de la huerta, només serveix per a fer veure els extrems on ha arribat tot plegat.

Tags: Societat // 1 Comment »