Dibuixos de tu, del teu nas, del teu somriure, de milers d’arracades que com diminutes aranyes barroques pengen de les orelles del meu desig. Dibuixos de les ombres de l’amor, que com les cendres d’una foguera, s’escampen al vent.
Dibuixos de mil dijous universitaris que em perdré, m’he perdut i… m’estic perdent. Dibuixos del teu mentó, d’una melena que, anònima, es perd entre la multitud, com a la cançó d’en Sabina. Dibuixos d’íntims, dibuixos de desconeguts i dibuixos de personatges impossibles que només existeixen a la meva ment.
Dibuixos de tot el que et voldria dir, dibuixos de tot el que no sé de tu, dibuixos del que no tenim en comú. Dibuixos del que és: murs de formigó estampats contra la meva cara, sense dolor, només amb el metòdic embat del que és i el que serà.
Dibuixos d’ombra i dibuixos de llum; dibuixos tacats i dibuixos en blanc. Dibuixos del meu àngel borratxo i del meu diable anònim, del meu faune bakalaero… Dibuixos de músiques! Dibuixos de mil partitures esgarrapant el llenç on esculpeixo el meu pla alexandrí!
Dibuixos de mil records tacats d’amargor, que s’arrosseguen per la nostra memòria, inútils i inservibles, com un ferit de guerra. Dibuixos de mals moments, de llàgrimes i cares llargues. Dibuixos de la felicitat absurda, del comiat de l’a reveure. De sempre el mateix!
Dibuixos de la teva mirada perduda entre els focus, els làsers i el fum d’una discoteca… Dibuixos de la decepció, de l’espant, de renunciar a que m’estimis… Dibuixos d’un refugi segur; d’una catedral de roca verge on amagar-me i no sentir mai res per ningú… Dibuixos d’un festí golafre… amb el meu cor i el meu cervell: s’ha acabat sofrir.
Dibuixos de la Castanyera SuperStar. Amb molts anys menys, maquillada, talons i mitges de reixeta seria el primer pas per a la ressurrecció de la Castanyada. Dibuixos de cames de dona, dels dits del peu… d’ampolles de crema de whisky.

Dibuixos que tot just són esbossos amb un patètic realisme i un patetisme real.

Ja no sé a qui creure’m, on mirar, què escoltar, amb qui anar, quan anar-hi, que fer-hi… En què es correspon un dibuix amb la realitat? En el que sento, en el moment impossible que retraten i immortalitzen? Què recorda i que prediu un dibuix?

Imagineu com seria aquesta entrada si sabés dibuixar!

Per cert que acabo de descobrir que una puta cançoneta d’un grup anomenat The last goodnight és l’essència a l’ombra d’aquest post. Pictures of you, pictures of me… Puta radiofòrmula. Em trec el barret: per felicitar la promoció del grup i per acomiadar-me…

Classificat a: Deliris, Literologia // 2 comentaris »

Duc més d’un mes exiliat per qüestions d’estudis i cada cop m’adono més que és impossible trobar alguna cosa que m’agradi del tot. Tot té els seus errors. A cada assignatura, hi ha un moment del programa pensat per a fotre’s cops contra la paret. És normal, però són la mena de situacions, que juntament amb d’altres i lluny de casa i de la gent que, tradicionalment m’ha servit de suport per aquests afers, costen un pèl més de suportar.

He d’anar experimentant amb aquest nou entorn, he de crear nous hàbits i rutines que facin encaixar el meu jo provincià amb aquesta metròpoli universitària. He de trobar llocs, he d’aprendre a fer anar màquines, imaginar dreceres… I tampoc falta el moment en que el que havia funcionat per a mi fins al moment, deixa de fer-ho (estant jo en una aula d’imformàtica, resulta que hi ha una classe que no estava anunciada a l’horari o el dia en que el bus intern del campus no s’atura a la parada a la que tenia previst baixar). El que he arribat a conéixer Lleida en tots aquests anys, ho he de fer aquí a Bellaterra a marxes forçades. Trobar la piscina coberta del SAF, per exemple. Ho he aconseguit, i a la primera, però l’estrés de mirar si es aquí, de llegir rètols, de preguntar… Tot plegat és un procés gairebé diari que a sobre s’ajunta amb les classes, els treballs i en admetre que de vegades no te’n surts amb una cosa que tant t’agrada.

En certa manera, estic sol. Costa ser-ne conscient, entendre-ho i assumir-ho, sobretot quan ve així, de cop. Estar sol vol dir que ningu vetlla per mi, que ningú em recordarà que podria estar regalant tres euros a un desconegut en perdre la targeta de la fotocopiadora o que difícilment algú escoltarà el que m’inquieta (entre setmana, és clar). Estar sol és, sobretot, estar a la meva pròpia empara per tenir amb què distreure’m i governar el meu temps. Molts àpats els he fet conversant amb mi mateix o mirant els qui m’envoltaven, i el lloc on he passat més temps és sens dubte al llit, llegint. Depenc molt de mi mateix i mai he anat gaire sobrat d’autoconfiança. Segurament a Lleida hauria estat igual, però sempre espanten aquesta mena de reptes i de forma sobtada, no vegis…

Una de les coses que ho difilculten tot força és no disposar d’ordinador propi aquí, sobretot per incomoditat a l’hora de connectar amb la Galàxia Ponentina, actualitzar el blog o estar al dia sobre feina i treballs (que sembla que els profes donen per suposat que tots tenim ordinador amb internet a casa). Un ordinador és una eina que a un tipus com jo li aporta estabilitat, per estany que pugui semblar. Sobre el tema imformàtic, a més, se suposa que m’hauria de funcionar el que per aquí anomenen el correu institucional, amb domini de la universitat, però no. Des del dia que el vaig activar, a l’estiu que dóna el mateix error amb la contrasenya. Hauré d’emprendre una altra d’aquestes aventures per a solucionar-ho.

El problema més seriós, potser el pitjor de tots, és l’insomni que provoca la inactivat. He arribat a estar totalment desvetllat al llit fins a les dos i al matí següent no hi havia ous a llevar-se a una hora raonable. Suposo que això s’anirà solucionant amb les anades i vingudes a la piscina. Poc a poc. Com a mínim tinc quatre anys per adaptar-me a tot això.

Classificat a: Vida i misèria // 3 comentaris »

El català a la universitat on tinc el privilegi de cursar la meva titulació a la bolonyesa és omnipresent: cartells, recomanacions i tota mena de publicitat institucional arriba als estudiants en aquesta petita llengua. Però, ves per on, en l’activitat més important de totes les que es fan i es desfan en una universitat, no s’empra el català. Parlo, com no, de les classes.

De set assignatures que curso, només en faig una íntegrament en català (a part de l’assignatura de català) i pel que sembla, l’any que ve desapareixerà del mapa. Una altra d’aquestes és en un bilingüe esquizofrènic i confús (més aviat disglòsic, diria jo) i ni més ni menys que dos assignatures s’imparteixen en castellà per tal que tothom les entengui. Pel que fa a les dos restants, una es fa en castellà per problemes d’expressió en català del professor i de l’altra, milllor no en parlo que si no em poso nerviós (i ja no per discrepàncies lingüístiques).

Suposo que ja haureu endevinat que em reventa. Em reventa. Perquè si l’argument és que més gent ha d’entendre les classes, també les podrien fer en anglés i a prendre pel cul. Si algú ve a Catalunya a estudiar, què menys que estudiar en català. El prestigi (totalment infundat, pel que sembla) de les universitats del país hauria d’anar acompanyat de la llengua del país. No es pot tenir tot.

Jo admetria una certa fracció de les classes en castellà, com n’he tingut quasi sempre, però el català no pot convertir-se en un residu a aquestes alçades, donat que en un futur, s’acabaria legitimant l’excusa de que tothom entengui el català, perquè realment ningú l’entendria. Crec que abans d’entendre una classe, podria ser un punt entendre el lloc on la fem. I els alumnes estrangers, diuen que els és igual l’idioma de les classes. Si molts amb prou feines entenen el castellà, què més els dóna aprendre un altre idioma pràcticament des de zero?

Potser la manca d’ús del català a l’Autònoma té a veure amb el seu nom… Que també podria haver-se dit Universitat Independent de Catalunya…

He arxivat aquesta entrada a política, al mateix lloc on arxivaré les entrades sobre afers de la gestió universitària que comenti. Podria crear una categoria expressament, però trobo que, grossa com és l’Autònoma, el volum de gent a que afecta el que s’hi cogui es pot considerar política sense cap mena d’objecció. I com diu el meu professor d’economia (en castellà, és clar) segons Patata Brava, el que no venga, que se vaya.

Classificat a: Païs, Política // 1 comentari »

Des que José Luís Rodríguez Zapatero (per a aquest blog, aka Circumflex) va guanyar les ereccions a les Espanyes un llunyà diumenge de 2004, s’ha extès la idea força generalitzada de que els mitjans de la dreta manipulen, tergiversen, menteixen, etc. No falta pas raò a aquesta afirmació, el que li falta és una raò més àmplia, perquè no és només la dreta qui manipula.

Sense haver-lo llegit mai de forma profunda, el País em semblava un dels mitjans més sòlids i seriosos de l’estat espanyol (però sabia de quin peu coixejava, alguna cosa així com La Vanguardia, prestigiós però poc neutral). Fins que el cap de setmana passat quan, degut als testos d’actualitat que ens fan a cada setmana a Redacció periodística, vaig llegir dissabte i diumenge el cèlebre rotatiu de Prisa. I fot mania.

Per posar l’exemple més destacable d’el número de fa dos dissabtes: el que en realitat és UPN deixa de votar els pressupostos generals amb el PP, es converteix en la descarada manipulació (res de tergiversació subtil, això és per aficionats, tu!) UPN trenca amb el PP. Simplement, a part de la confusió a que indueixen titulars d’aquesta mena, és totalment antiètic, per dues raons:

• Perquè porta a la confusió, donant idees equívoques en comptes d’imformar.
• Perquè, tot manipulant, dóna peixet a la gent que vol que la manipulin i que, com els radicals del futbol s’encenen per qualsevol cosa.

A més, tot això contrasta amb la aparença de neutralitat i verosimilitud que s’adjudica a aquest diari, motivada per la majoria progressista existent a Catalunya i que considera als seus mitjans afins com a adalills de la veritat, tal i com fa la dreta.

No estic pas descobrint Amèrica, ho sé, però tot plegat no deixa de ser un pretext per a que em queixi de la manca d’imformació real que hi ha a l’estat espanyol. Perquè, per molt que digui el meu professor de Redacció (el que ens fa examens de llegir el diari, dit ras i curt), els mitjans estan absolutament polititzats i quan abans esdenviguem conscients d’aquesta realitat, abans l’odiarem i podrem apropar una mica més la imformació a la veritat. Perquè la veritat, en teoria, és per estar-hi tots d’acord…

Classificat a: Política, Societat // 4 comentaris »

Correspon al premi ADaspirant del mes d’agost, la vaig trobar dijous fullejant El Publicista… i si no podeu llegir el text (de fet, no es pot), hi diu Todo Junio, 15% de descuento en verduras.

No sé si serà efectiu, però enginyós n’és un tros… He de parlar sobre la contraposició entre creativitat i eficàcia d’un anunci…

Classificat a: Publicitat i RRPP // Afegeix un comentari »