Doncs bé. Tanta expectació per a que al final dotze hores passessin en un sospir. De set de la tarda a set del matí, de l’acte protocolari a un esmorzar totalment informal, amb hores de converses interessants, disbauxa i estones impagables pel mig.

Servidor va ser l’encarregat de llegir el discurs amb una companya de l’altra classe. Ja des de la confecció inicial, entre en Chufo i jo, vam tractar de fer-ho divertit, així que servidor anava a interrompent a la meva parella de faristol, sobre guió, per a posar el contrapunt irònic a moltes de les coses que dèiem. I tanmateix, em vaig cansar de sentir el mateix tota l’estona. Mori el protocol.

Després d’acusacions contra la meva persona de no marcar estil (tota la classe amb americana negra i servidor, blanca), vam pujar a la Guander a sopar. Crits de punta a punta de la taula, consignes dedicades als professors i ganes de gresca. Regals pels tutors i fotos, moltes fotos.

Algú que podrà renovar el seu portadocuments/maletí també em va dir que, de tant explicar coses al blog, aviat no em quedarà intimitat i es va interessar per la poca que em deu restar. En realitat és força. Puc esmentar moments genials sense esbombar el que realment considero íntim i personal, començant per l’estona de balleruga, amb tantes i tantes cançons que la meva part pija estima moltíssim: Allegria, Por la boca vive el pez, La tortura, tot i que aquesta és una mica vella. Però tot i ser vella, les fantasies eròtiques no passen mai de moda, tal i com va quedar clar durant la llarga espera davant de l’Steak House per esmorzar.

Em va fer molta gràcia dir-li bona nit al taxista que ens va dur de Ricard Vinyes a l’esmentat Steak i bon dia al taxista que ens va dur d’allí a casa. Em va fer molt gràcia ser l’únic de batxillerat (o això em consta) que va aconseguir un cafè i comprovar que si que sé beure. Em va fer molta gràcia estar saltant i bramant com animals amb la persona que em va putejar com poques ho han fet, i sense voler… així de pet anava, el cabró!

Per mi, aquesta festa de lliurament d’orles significa una cosa, tal com ja vam esmentar al discurs. Ens fem grans i ens ho fem, perquè cada cop haurem de renunciar a més projectes d’amistats que el temps, l’espai i les circumstàncies ens faran rebutjar perquè no es podran mantenir. Cada cop canviarem més sovint de companys fins arribar a una feina on tot tornarà a ser relativament estable (o no), però aquests canvis bruscos de companyia, de gent amb qui començaves a estar bé, amb qui hauria valgut la pena compartir un parell de cafès, cerveses, tardes de compres, qui sap… tot plegat et fa créixer, t’aporta noves experiències i després, s’allunya de tu, per a que en el seu record, assumeixis tot allò de positiu que ha deixat en tu l’altra persona. Però bé, encara ens queden uns quants dies per anar-nos veient, senyores i senyors.

Al llarg de l’entrada he enllaçat tres putologs per recordar. Tots amb la mateixa foto… La resta haurien d’anar rulant ja!

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
5 Comments »

Aquí teniu el discurs que llegiran els alumnes de batxillerat a l’acte de lliurament d’orles de l’escola Les Heures. És lleig dir-ho, però com que ja se’ns han escapat prou dosis de nyonyeria, ara agafo el maó de la realitat i us l’estampo a la cara: aquest parlament no representa a les dues classes de segon, sinó al Chufo i a mi, perquè el que és la resta de companys, ni se l’han mirat.

La nostra ha estat una generació curiosa: som espectadors, absolutament passius. Vam veure en viu i en directe l’esfondrament de les Torres Bessones i hem arribat a l’extrem de què la televisió ens mostra el que volem veure i no pas el que hi ha. En general, estem acostumats a que tot passi sense ni tant sols intervenir-hi: preferim que ens facin la feina a fer-la nosaltres. I avui estem aquí per intentar encabir amb calçador aquesta generació al món adult.

Per alguns, el recorregut en aquest camí comença a 1r d’ESO, per altres, encara més enllà: al 1r de primària al Sant Jaume, tot i que aquestes lleves ja han anat escollint diferents vies. Altres, s’han afegit al nostre trajecte i aquest ha esdevingut també seu.

Hem tingut l’honor de compartir el nostre recorregut amb tot tipus de gent: belleses locals i nacionals, esportistes quasi d’elit, escriptors fracassats en xarxa, gent que vetlla per les tradicions de la seva terra, gent que s’implica a fons amb els seus ídols, gent que lluita per canviar la societat on els ha tocat viure, gent que compagina la responsabilitat d’una feina amb el luxe d’estudiar, gent que dedica el seu temps a estar millor amb ells mateixos i gent, simplement gent, que ja és molt! I durant aquest camí han succeït moltes coses: des de la salvatgeria dels primers anys… a la salvatgeria dels últims. També hem descobert moltes coses, tant lícites com il·lícites, que cadascú es faci càrrec del seu…

Però, tot i així, el temps ha obrat un miracle que semblava impossible: els que érem innegablement nens i nenes, ara aspirem a ser homes i dones. De moment, no ho hem aconseguit, i la cosa no pinta bé: crisis econòmiques, de valors i educatives, però optimisme no ens en falta. Com tampoc els en falta als nostres guies, els pares i els professors, que, any rere any, palegen fills i alumnes cap al món real, on els valors de la nostra generació encara no han arribat i on començarem a guanyar-nos-ho tot per mèrits propis. I tot i que revel·lar a algú les dificultats a les que haurà d’enfrontar-se en un principi no sembla que hagi de ser motiu d’agraïment, per nosaltres ho és.

Per resumir tot el que ens queda per dir, ja que sembla ser que la nit serà llarga, permeteu-nos citar el mestre Machado, “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar”, passar, sigui com sigui… En qualsevol cas, recordeu “ Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

Esperem que aquests camins que de moment no existeixen, ens retrobin algun dia.

Bona nit i a reveure!

I un cop llegir això, no queda sinó la juerga padre…

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
5 Comments »